Ioga i Massatges 2019

Hola! Torno a ser a Calella de Palafrugell i amb moltes ganes de tornar a veure-us a tots. Estic oberta a nous espais i col·laboracions per poder compartir reunions terapèutiques, sessions de ioga i massatge. Tinc dues camilles lliures per deixar en alguna sala, establiments turístics, cases rurals, airbnb’s, gimnasos i centres de ioga. De moment, durant la primavera em podeu trobar fent massatges a Aiguablava, Esclanyà i Torroella. I parant el sol a la platja del Port Bo. Namaste!

fecundació externa

El viatge continua cap a Arkansas, i en Parmejean i jo cada dia som més amics. Tenim ganes de conèixer més gent i veure llocs nous, i seguim fent carretera amb el Lincoln 1999. Tots dos tenim l’emocionant fantasia que en la pròxima parada trobarem l’amor. La idea de buscar una cosa que està fora meu és anti-ioga i em fa perdre la son. La forma, en el meu cas, és un detall important, l’experiència no permet la innocència i en prou feines el risc. Coincidim que ens encantaria passar a una fase amb més qualitats adaptatives en el món actual, el poliamor. Ens acompanyem estupendament a les festes que ens conviden. Si és gratuït, ens ho mengem. Hem menjat de franc a les inauguracions, supermercats i botigues delicatessen on posen aparadors amb menjar per tastar. Les cadenes grans de supermercats a vegades són una festa. Rustlin’ Rob ens ha sorprès amb un bufet de productes delicatessen, boníssims. Tenien aparadors i lleixes, i en cada lleixa un bufet on hi havia entre uns 5 i 10 productes per provar amb el plat corresponent ple de quadrets de galeta, crackers de blat de moro, torradetes, doritos o pretzels. Hi havia rengleres de platets per tastar de cremes de cacauet de diferents sabors, crema de cacauet amb xocolata, amb nabius, amb maduixa, amb caramel, crema de cacauet amb grumolls de cruixent de cacauet, melmelades de tots els gustos, formatges cremosos, mels, salses salades i dolces per fer el vermut o per les postres. A cada bufet ens hem menjat uns 10 quadrets cada un, per 16 bufets, són uns 160 quadrets. Quan vas a un lloc i veus que ofereixen algun producte per provar i que ningú el toca o el toquen amb discreció, fa vergonya. Però, quan veus que tothom s’està fotent fins al cul, els treballadors de la botiga t’inciten a que continuïs tastant els productes, podries passar allà 20 minuts assaborint i a ningú l’hi importa un pito, doncs et volques de ple a gaudir d’un centenar de productes. Hi havia gerres i tarrons de vidre fins al sostre, i el més econòmic eren 8-10 dòlars. Hem passat per totes les lleixes, amb cara de pòquer i continguda delectança.

Viatjant amb el cotxe hem tirat de bocata, cacauets, mandarines i plàtans, parant a les zones de descans. Quan hem visitat els nostres amics Cynthia i Eliot a Fayetteville, Arkansas, hem anat a la inauguració de l’expo i concert de jazz experimental a la galeria Fenix, i després al restaurant de davant la galeria on l’Eliot treballa de cap de cuina. Ens hem assegut en una taula a la part informal del restaurant “chic”, a prop del bar. Tenen pocs plats i sofisticats. Hem demanat cinc plats deliciosos per compartir i entreobrir-nos, i un bon vi que ens ha fet un efecte immediat. Encara quedava la meitat del menjar en els plats, i ens han dit que anaven a saludar els col·legues de la cuina i fer el cigarro. Ja estaven tips. A la taula quedava de tot. Hi havia olives, hummus d’edamame, bistec tàrtar, musclos de roca amb salsa de llet de coco….i ens hem convertit en dos corbs atacant el menjar mentre ells eren al pàrquing.

En Parmejean és un ramblin’ man i jo una ramblin’ woman (The Allman Brothers Band). Ens fem costat en les nostres trapelleries d’adults, en les confidències necessàries, no parlem de res massa personal. Hem fet amics però ningú que ens hagi impactat profundament en l’àmbit romàntic. Una guiri catalana viatjant amb un granger d’Illinois prejubilat. Tenim pinta yeyé, ell no es treu ni que el matin els pantalons de pitet amb el barret de pagès, porta unes olleres de sol de color taronja que l’hi he regalat jo, és molt educat i sempre dona les gràcies per a tot i a tothom, s’excusa i demana perdò sovint, és segur d’ell mateix i de seguida fa amics allà on va. És partidari de “com més serem més riurem”, passa d’un somriure d’orella a orella, a la plorera. Se l’hi desfà el cor i s’emociona fàcilment explicant històries, cantant cançons i recitant poemes. Fa coses que fan els hippies, es fa el porret i veu moderadament, parla com els hippies, i no deixa passar ni una sola oportunitat per celebrar el carpe diem. És molt pacient amb les seves expectatives. Amb empenta i ganes s’adapta a qualsevol canvi de plans i/o a les meves propostes. No té pressa, sempre té temps per a tot. Tot l’hi sembla interessant, sempre ho sap tot, i si no ho sap, s’ho inventa.

Continuem per la carretera 160 que passa pel parc natural Prada Nacional Comanxe a Colorado. Ha fet molt de vent i hem travessat una tempesta de pols (aquí va ser on del 1830 al 1836 hi va haver el dustbowl). Darrere nostre venia un tornado. Hi ha pobles com Pritchett on no hi ha res a fer. Al Pirates Cove busquen cuiner/a. És un poble molt petit amb un bar. La cuinera ha aguantat tres mesos i ha marxat sense acomiadar-se. Només hi ha un bar en 80 milles, i el propietari recull els clients amb un furgó, els porta al bar per ballar música country i després els torna a casa. Té un motel, i he pensat que per un escriptor que busca el silenci, és un bon lloc per escriure i fer pocket money.

Hem parat a veure la casa-museu d’en Gordon W. Lillie, tambe conegut com a Pawnee Bill i la seva dona May Bill. Pawnee Bill Ranch www.pawneebillranch.org, és a Pawnee, Oklahoma. En Pawnee i en Buffalo es varen unir per engrandir l’empresa i es varen posar Bill de cognom. En Buffalo Bill i en Pawnee Bill varen inaugurar el seu show Wild West el 1883 a Omaha, Nebraska amb actors natius americans, europeus, tiros, carretes i animals. En el 1888 feien gira per a tot Estats Units i Europa. He vist les pistoles, he pujat a les carretes i he llegit que en el 1889 en Pawnee va perdre la punteria en un dels shows, la May aguantava un disc, l’hi va disparar als dits i en va perdre dos. He sortit a la carretera i he esquivat el tumbleweed.

A St. Louis, Missouri, hem passat un parell de nits a casa d’uns amics químics, peixos gords, que treballen per en Montsanto que ara és de Bayer. Als afores de St. Louise, hem visitat Cahokia (The Great Mounts). Aquest lloc és un misteri. Es va acabar a poc a poc, no saben si va ser la malnutrició, les malalties, els canvis de clima, superpoblació, conflictes entre tribus… Hi vivien 20.000 persones fa 1.000 anys (del 900 al 1200 dC). A mitjans del 1300 ja no hi quedava ningú. Feien muntanyes amb la punta xafada on servia de base per una edificació. El chief se’n cuidava de diverses coses del món espiritual i de la ciutat, i vivia sobre la muntanya que varen tardar 300 anys per construir-la. El riu Mississippi passa per aquí, per això se’n diu la cultura Mississipiana. Eren agricultors i comerciants, conreaven blat de moro, i la gent s’especialitzava professionalment, treballaven el coure, feien roba i eines. Tenien un calendari solar que en diuen woodhenge calendar. En el 2000-2001 vaig estudiar Cahokia i l’home ocell de la cultura Mississipiana en profunditat; la cosmologia i la simbologia. A la llibreria del museu he trobat els llibres dels meus tres professors d’antropologia que especialitzen en aquesta cultura: F. Kent Reilly III de la Universitat de San Marcos, Texas (Picture Cave, Unraveling the Mysteries of the Mississippian Cosmos), David H. Dye de la Universitat de Memphis, Tennessee (Towns and Temples Along the Mississippi), George E. Lankford de la Universitat de Memphis, Tennessee (Native American Legends of the Southeast, tales from the Natchez, Caddo, Biloxi, Chickasaw, and Other Nations.). En el 2001-03 vaig treballar com a antropòloga especialitzant en antropologia de la medicina al centre prehistòric cerimonial Chucalissa, als afores de Memphis. En Dr. Reilly tenia la capacitat de captivar-nos amb la història, ens sostenia a tots enlaire amb la mirada i el seu discurs. No conec a cap professor tan orgullós de la seva feina i amb aquesta capacitat d’alçar i bastir, i vestir un estudiant. La seva fascinació era totalment contagiosa i em sento en deute i agraïda amb els natius americans que m’han deixat veure com la seva vida espiritual animista està arrelada a la vida mundana.

Hem parat a un thrift store a comprar roba a 40 cèntims. Hem anat a conèixer els amish i els mennonites i passat tres nits a Tolono, Illinois, visitant cousin Bob, el cosí d’en Parmejean. Viu en una casa en mig de camps de blat i té quatre veïns que no es veuen mai. No hi ha res a fer, em passo el dia escriguen a l’ordinador fins que arriba en Bob i ens porta a prendre algu al bar, tipus bar d’en Bart Simpson a Espringfield. La meva habitació està a prop d’una bassa plena de gripaus copulant. Neden i es busquen, es munten, s’agafen per les aixelles i les inguinals per unes callositats dures, i quan acaben salten d’una parella a una altra. Quin escàndol! Utilitzen la fecundació externa, que vol dir que no hi ha penetració. Jo sóc 100% partidària de la fecundació externa. Han cridat nit i dia, el so és amplificat per un o més sacs vocals, unes membranes de pell situades sota la gola. M’he assegut a la bassa al terreny d’aparellament, i n’hi ha hagut un que m’ha cridat. S’ha assegut a sobre d’un pal flotant, de cares cap a mi, això només és una bassa i seu aquí com si fos el rei del d’un estany, o encara mes, un pantà. L’he vist venir i m’he assegut bé, a la vora de l’aigua. I quan m’ha tingut a prop i ha tingut la meva atenció, i que jo no sabia si m’escopiria algun suc o intentaria xuclar-me cap endintre amb una llengua ventosa, ha inflat la gola com un globus de xiclet i ha fet el crit més fort i llarg de tots. M’he quedat quieta, he mirat un moment al terra del meu voltant per si hi havia alguna serp, l’altre dia quasi en trepitjo una. Amb aquesta força suposo que pot atreure a altres bèsties, m’ha entrat el so i la vibració, molt endintre, per l’estèrnum i entre els dos pits, i m’ha arribat a tot el cos.

Segueixo amb els excessos, l’abundància, els banquets que són com orgies, però dintre dels límits d’un ritual de compartir un àpat. Per uns dies em deixo portar, sóc l’esclava dels desitjos i perdo el control. No vull mesurar res. És un experiment i mesurar em va parcialment en contra. Les conseqüències d’aquesta desmesura em fan por i en sóc conscient que podrien ser irremeiables. D’aquí a uns dies tornaré a les salutacions del sol, Suraya Namaskara. Tornaré a les mides, a posar ordre. A la meva festa i vull convidar els seguidors de Dionís, i no els trobo.

Estic impacient per arribar a la meva Ítaca, el paradís perdut, l’ecovillage a Rutledge, Missouri, la comuna autosuficient, on hi viuen seixanta persones, comparteixen 4 cotxes, tenen un parell de sales per fer activitats, escriuren, ballen, fan ioga. Tenen el seu propi sistema monetari, els Elms. Seran poliamorosos? M’he demanat una habitació compartida i en Parmejean dormirà pel bosc en una hamaca. He tardat cinc mesos per arribar. He sortit del mig i el viatge, decidit en tot moment a l’atzar, m’ha portat fins aquí. Els somnis es compren, els somnis els caminem cada dia, i els fem amb la nostra presència. La meva petita influència, com una ona, toca a les persones que m’envolten i l’energia que ens engloba. Ens gronxem.

Timing

He conduït milles i milles de desert sense ni una sola construcció, pobles fantasma, gasolineres que fa com a mínim deu anys que no venen gasolina, i cafeteries abandonades. He passat per la carretera 64 (Raton, Capulin, Des Moines, Grande, Grenville, Mount Dora, Clayton) i la carretera 87 (Dalhart). És diumenge a la tarda i no hi ha ni Déu. Algunes cafeteries i botigues tenen els vidres trencats i a dintre està fosc, hi ha trastos o no hi ha res. Em pertorba pensar en l’avorriment que jo passaria si em quedés a viure en un poble mort, sense amor, sense muses, sense força, sense recursos, amb la pols, i les boles de branques d’arbust sec rodolant cap on vol el vent. Jo em vull divertir, conèixer gent, i preferiria no anar a un cementiri de vacances. Els meus amics fa 10 anys que viuen a Trinidad, un poble turístic on l’hivern és molt llarg.

La cafeteria és a baix al poble i la casa és a dalt de la muntanya, a 35 minuts. Hem arribat de nit i nevant. El cotxe ha relliscat pel fang i la neu, i ha sortit de la carretera. No es veu res. Ens havien dit que anéssim amb compte quan pugéssim, que hi havia un precipici. Hi ha un fang englutidor de pneumàtics i una pista de patinatge mortal. He baixat del cotxe perquè el cos quan està en perill avisa, em suen les mans i tota jo estic tensa. En Parmejean vol continuar conduint, tal i fa, arribarem al mateix temps, anem a la mateixa velocitat. A ell tot l’hi va bé, és easygoing, i no ha fet ni una ganyota quan he dit que jo baixo aquí. Tinc bon calçat i he arribat a casa caminant, congelada, i amb dos dits de fang a les soles de les botes. Per sort escric i tinc projectes que vull meditar i m’anirà bé quedar-me sitiada a dalt d’una muntanya on no hi he estat mai, amb els amics, amb menjar, i una llar de foc que manté la casa tan calenta que puc anar amb màniga curta.

Sóc entre Ludlow i Aguilar, en el Canyon del Agua, a 2400 metres d’altura. A Ludlow hi va haver la massacre dels miners. Hi ha un home que ven conills o l’ho que l’hi demanis, i una licoreria ruïnosa, que has de tocar el timbre. A Aguilar, Al Capone s’hi refugiava quan la situació a Chicago es posava massa tensa. Al Capone tenia una casa i un túnel que anava fins a Main Street Aguilar que hi podia passar amb una pick up i fer contraban de licor (1920’s – 1930’s). Traficava Moonshine fermentat amb blat de moro. Moonshine és com Everclear, l’he provat, és com un verí. Aquest comtat es diu county Animas, el carrer principal també es diu Animas, el riu és el Purgatory river, el comtat del poble del costat es diu Huerfano county i les muntanyes es diuen Sangre de Cristo.

El cel és d’un blau que penetra els sentits, el temps és un veredicte, la casa és de fusta, 16C a fora i 25C a dintre, el sol és giradís, i l’aire límpid. A vegades costa de respirar perquè amb l’altura hi ha menys oxigen. Tenim tots els luxes, un jacuzzi exterior amb vista als Spanish peaks, un parell d’hamaques, una barbacoa, internet, boscos interminables, una cuina que dóna gust cuinejar, una casa espaiosa amb finestres grans i saletes d’estar fetes a mida, i molts espais on puc perdre’m en el silenci. Ho fem tot entre tots.

El silenci el trenquen els galls d’indi salvatges, corbs, falcons, o Western Steller’s Jays. Espero poder veure un os, una serp de cascavell, un mussol, un paon, un ant (o alces)…diuen que no fa gaire, va passar per Ludlow un ramat salvatge d’uns 100 uapití. Em quedo recollida en la natura i semblo una transcendentalista.

M’encanta veure animals rars, gent diferent, camins nous, i sentir-me que sóc una altra. Vull ser una altra, vull fer unes vacances de mi mateixa, vull ser camaleònica, i lliure. Com més lliure sóc, menys necessito. Aquí no passa mai res. Un lleó de muntanya ha matat un cérvol i els gossos, que en tenim 5, juguen amb la pota fins que en Wilber s’apodera d’ella, la fa voltar, la llepa amb insistència i se la menja. M’ensenyen la carmanyola d’un home que en els 1930 ‘s va seure sota aquests arbres on ara hi sóc jo. M’expliquen una història, una versió, d’un animal que el va matar. La carmanyola és l’únic objecte que aquesta persona ens va deixar. Tinc tants objectes vius esperant ser usats. Aquests dies he adquirit unes arracades de vidre.

A Colorado estan standby esperant que les plantes s’assequin. Fer de jardinera i cuidar cada dia de les plantes és com esperar que pareixi una dona prenyada. Tot es fa amb previsió i minimitzant els possibles entrebancs perquè tot surti bé. És important crear les condicions ambientals ideals, espectant el moment oportú per trasplantar, podar, posar a assecar, tornar a podar, i empaquetar. No es poden fer les coses, ni abans, ni després del que toca. Hi ha normes que no es poden trencar. Els errors es paguen cars.

Vull estar sola, torno a estar amb mi. Em sento tranquil·la, amb molta serenor i he recuperat la motivació per tirar endavant nous projectes. Des d’aquí dalt és fàcil somniar. He escrit en una pàgina neta, nova, al meu diari: m’encantaria llogar una casa gran (per unes 7 persones) a prop de Calella per 1. crear una residència d’artistes i 2. treballar a casa fent massatges i donant classes de ioga.

Les corbes sense visibilitat em fan quedar a casa. Només baixo al poble quan és absolutament necessari. Des d’aquí puc veure Kansas. La carretera, si és de dia, és breathtaking, em talla la respiració de l’ho impressionant que és el paisatge i a la vegada em volen sortir els budells per la boca. De nit, si no hi ha fang, no em fa por. Quan baixo al poble a obrir la cafeteria, travesso les mines de Ludlow i després la plana inacabable (The Great Planes). S’ha acabat la fred i de nit quan he tornat cap a casa amb el cotxe, he anat amb el cap a fora de la finestra, sentint a la cara les diferents temperatures de l’aire de la gran plana i de la muntanya. He vist 3 cérvols mula i un conill.

Ara gràcies als dispensaris legals de maria, que n’hi ha 30 en un poble de 4000 habitants, tenen més ambient. Aquí és legal anar amb la pistola a la pistolera dels pantalons, en Jimmy va així pel món…me l’he trobat a l’Autozone i hem parlat de música. El bar (The Grill) tanca a les 22.00 quan hi ha open-mic, les botigues obren d’11 a 4 i hi ha un parell de sessions de Hot Yoga al dia. El primer divendres del mes val la pena sortir perquè hi ha l’art walk, tothom aprofita a obrir, i si tenen local, preparen un pica-pica per socialitzar. Si vols gresca has de conduir tres hores i anar a Denver. He pensat que aquí no hi havia res per a mi, m’he passat dos dies buscant gent per internet per fer amistat, mestres de ioga, artistes, residències de hippies i d’artistes, taròlegs, antropòlegs i catalans. He trobat que al Corazon Gallery inauguraven exposició, al Brad Kirky Photography inauguraven exposició on podies participar amb les teves fotos per 5 dòlars i repartien 400 dòlars en premis. A casa d’en Lucky (el col·leccionista d’art) tots els divendres hi ha festa. Cada dia està mort i avui hi ha overbooking. Tots han tornat a les muntanyes i jo m’he quedat al poble, m’he preparat un llit a la cafeteria, amb un matalàs prim d’escuma que tenen guardat en un magatzem fosc. M’he quedat a dormir a la cafeteria per poder sortir amb en Raggio i la Mary i fer unes lectures de ioga de bon matí al Hot Yoga. M”ha picat algu a la part esquerra del clatell. No saben que és.

He anat al Museu de la Massacre de Ludlow i he fet el pica-pica amb algun descendent dels miners que varen morir l’abril 20, 1914. Tenien alguna espelma i l’exposició és tan trista que fa plorar. Hem menjat poma tallada amb un “dip” de caramel i shortbread handmade cookies. En aquell temps a Ludlow els miners treballaven de 12 a 14 hores al dia, per la companyia Rockefeller. Com que varen decidir fer vaga per demanar millora en les condicions de treball, els varen fer fora de les cases, i a ple hivern amb neu i tot varen haver de viure en tendes de campanya 1913-14, catorze mesos. La massacre va ser un atac de la guàrdia nacional de Colorado i els guàrdies de la companyia minera contra una colònia de tendes de campanya, sense llum, ni calefacció, on hi vivien 1200 famílies de miners de carbó immigrants de 20 països diferents. Varen fer vaga durant 1 any. El 20 d’abril de 1914, a en Louis Tikas, un dels organitzadors del sindicat, el varen disparar per l’esquena i la Mother Jones la varen ficar a la presó. Varen cremar 2 dones i 11 nens que estaven amagats en un forat sota la tenda #52. Algunes famílies varen perdre tots els fills en aquell forat. Durant els 10 dies de guerra varen morir 75 miners. John. Rockefeller Jr. va ser l”home més odiat d’Estats Units. El desembre 10, 2014 es va acabar la vaga. A l’abril 27, 1917 hi va haver el pitjor desastre de mines de carbó en tota la història de Colorado, varen morir 199 miners. El 1935 varen passar el Wagner Act que garantia els drets dels treballadors a organitzar-se, formar sindicats i negociar amb les empreses.

Trinidad té algun turista els caps de setmana, i es veu que a l’estiu s’emplena. Com a tots els pobles, la gent parla i tot se sap. Trinidad té un Newsletter, i si fas alguna cosa que no hauries de fer, escriuen sobre tu sense pèls a la llengua. A les reunions de veïns, que els meus amics no hi han anat ni un sol cop, els veïns s’odien els uns als altres i necessiten un poli perquè si no es maten. Molts condueixen a tota hòstia perquè per les carreteres hi ha pocs veïns. Des de lluny veus el núvol de pols que aixequen les rodes amb la velocitat.

Hem anat a veure una altra propietat on algú ha vingut a matar ossos. Han portat un pícnic, una taula, una ampolla de Markers Mark (whisky) i un gall d’indi i potes de pollastre com a esquell.

He tirat les cartes a One Raggio Art Gallery, al Hot Yoga on Main, i Corazon Art Gallery. La gent m’ha preguntat com fer-ho per deixar una de les dues feines, com entrar en l’última etapa de la vida i envellir bé, i com desenvolupar la carrera professional a Califòrnia.

Ni m’he adonat que han passat deu dies, però el meu cos, sí, m’he engreixat. Si em passo una mica, em tiben els leggings. Em tiben les calces. Em tiba allò que està en perill de perdre’s i que tant necessito tenir amb mi. No vull deixar anar res, ni a ningú. Per aixo m’haig de controlar. El meu cos de quarentona està passant la fase crítica cap als quaranta-cinc. Encara sóc a temps a salvar-l’ho, però el temps se m’escapa dels dits, el temps me’l menjo, quan em dono conta, ja és hora de sopar, dinar o esmorzar, i tinc gana, i si no, me la fan venir. Salsa de tomata que ha fet xup-xup durant tres hores, pans de pessic de carabassó amb melmelada, tofu amb okra i salsa de gingebre, carns cuinades a la barbacoa, batuts de plàtan amb crema de cacauet, quefir amb pastís de pastanaga…Tinc el paladar esbalaït.

Per uns dies torno a ser meva i no dels altres, el cap i el cos son lliures i puc descansar i pensar en les meves coses, l’equilibri perfecte entre el món de fora i el de dintre. A en Permajean tot l’hi va bé, sempre em dóna la paraula, i no em porta mai la contrària. Els meus pares, quan era molt petita, em varen trobar plorant desconsoladament i els hi vaig dir consternada que m’havien “tret la raó” i evidentment, fins i tot a mi em riure que jo sigui així.

L’hi he proposat a en Parmejean de fer la performance Bony Presentation per als nostres amics, i ha acceptat.

“A Bony Presentation 

Predatory Reduviidae (or assassin bugs) liquefy the inside of a prey with their lethal saliva and then eat the prey. This process is called extraoral digestion. You might have to do what the other say, you might like being submissive, you might integrate and balance well the other(s) request. Or you might find yourself reacting like an assassin bug.

We are pleased to invite you to our exhibitionist presentation. You might catch up with us in giving and taking actions, orders and requests. Until one says no more and the other has to adjust to the other’s decision. Witnesses will be weighting bones out and assessing if it is worth the time. Respecting yourself means doing things on your own time and responding to lofty goals and mundane battles with positiveness. The many ways to present love and build people up are through presents, service (such as washing the dishes), words, physical contact, and deeds that you do for the community.

Anything for you my love, cakes for the king-queen of heaven, don’t fart so much, chew your food better, please, wash your feet, cut your nails, take a bath, put the knives to dry looking down, turned off the sound of your Facebook messenger. Love knows no bounds, however, our reactions to familiarity diminishes respect. We grow in a way that we hold together, and when we are straight, we are strong. Everybody will see the puzzle and will let go and put an end when the game is over.”

Presentaciò Òssia, és una peça portada a terme el 10 d’abril. Es basa en objectes, ossos. Aquests ossos i molts més estaven plens de pols a sobre d’un armari, amb altres ossos que han estat recollits en aquesta muntanya durant els últims deu anys. Hem fet la performance a la saleta d’estar de la casa de Trinidad, per en Clay, la Luz i els seus cinc gossos. La duració ha sigut d’entre 7 i 10 minuts. Ens hem assegut de cares, a sobre dos troncs que servien de tamboret, i ens hem anat passant els ossos, a poc a poc, tres vèrtebres unides per dos tronquets de pinassa, i dues banyes de dos animals: cérvol i un ant. Amb excepció de dues vegades que m’he posat un tronc als braços com un nadó, i un altre com un collarí.

Presentaciò Òssia, vol mostrar la conversa visual íntima entre dues persones per solucionar les oportunitats i dificultats de la convivència i donar valor al respecte i al compromís.

D’acomiadament ens hem ficat pels camins a prop del llac. Hem anat a la casa de l’Edgar i la Theresa. M’encanten les parelles funcionals. Saben cuinar, compren bons vins i licors i expliquen, amb grans dons d’interpretació, facècia i sucositat, històries dignes d’escriure. (Les històries d’en Dangerous Dan que és un veí, i les d’un musulmà que porta daga i pistola i quan discuteix es toca la pistola…etc…). La Theresa i l’Edgar es varen conèixer en un mini mercat-coop que hi havia a baix al poble. L’Edgar és geòleg, durant 30 anys va extraure el petroli i té remordiments d’haver contaminat l’aigua de molta gent, amb el fracking (fracturació hidràulica). Un dia que anava cap a la feina va decidir deixar-ho tot i va passar de llarg. Va continuar conduint. Quan vas tan mal encaminat, l’ho millor és marxar, amb propòsit i sense destinació definida. No es va acomiadar de ningú, el varen buscar durant un any. No volia veure a ningú, com més endintre del bosc, menys gent veia, i més l’hi agradava. Pel camí es va trobar un gos que l’havien disparat a la gola, el va recollir, el va curar i se’l va quedar. Va anar de poble en poble fins que va arribar a Trinidad. Quan va arribar a Trinidad va veure que el poble estava mort, que no hi havia gent, i que no hi havia futur, no canviaria res. Durant un any només va parlar amb el gos. Volia una vida nova i es va enamorar de la Theresa. La Theresa és manetes…fa casetes de fusta, whimchimes, i melmelades boníssimes!!!!

De moment continuo avançant amb el viatge, ara cap a Arkansas. Encara tinc pendent de fer un parell d’accions importants. El temps, la distància, els amics, viatjar, escriure, les fotos, els llibres, la mùsica, el bon menjar, l’art, la natura, els banys al riu, les performance, fer ioga, celebrar i complaurem….tot ajuda…m’he curat les ferides i he construit sobre els fràgils desacords. Fa uns mesos em fotia el pa amb mantega com si fos el cos de Crist, per fer baixar coll avall la tristesa i la buidor. Ara cada dia sóc un lloc nou, sóc l’arcadia, i tinc tot un món per explorar i compartir-lo. Haig de lluitar per sobreviure, obrir nous horitzons, tinc mes temps i energia per estimar-vos. Puc fer el que m’agrada i reconduir el meu esperit quan jo vull, per sortir o quedar-me en el cul de sac.

Armadillo

He decidit continuar el road trip amb en Parmejean, un pagès d’Illinois, professor de biologia i infermer d’emergències. El conec del grup de cantaires i dansaires hippies de San Marcos. Em va aconseguir el contacte per donar classes de ioga en el 2013 al Texas Commission of Environmental Quality a Austin. Jo vull anar a Colorado a veure els amics i ell vol anar a viure al Dancing Rabbit https://www.dancingrabbit.org/, Rutledge, Missouri. Anem amb un Lincoln 1999, he deixat el Nissan a San Marcos. És un viatger autèntic. El seu sac de dormir és del 1977, en aquell temps l’hi va costar 90$. Per a ell, qualsevol bosc o casa és un bon lloc per posar l’hamaca i cuinar amb el fogonet. Estem fent una residència a casa de l’artista D. a Harper (Kerrville), Texas. D. és una de les meves millors amigues, tot i que no hi parlo gaire. El correu electrònic no l’hi funciona, no contesta mai el telèfon, i no té ordinador.Això havia sigut terra de Comanxes. Sense buscar, trobes puntes de fletxa i altres eines de pedra. L’última vegada que varen venir els Comanxes en el 1870 varen trobar el rebesavi de la D. i es varen emportar els seus cavalls i un poni. El rebesavi va negociar que l’hi tornessin els cavalls, el poni no va poder ser perquè se l’havien cruspit. Els Comanxes eren nòmades, vivien a Palo Duro Canyon (on també hi havia els Cheyenne, els Arapaho i els Kiowa) i durant segles venien a Harper a la primavera i marxaven a l’hivern fins que hi va haver the Red River War i el govern d’Estats Units va guanyar. Hi va haver una massacre, els hi van matar els caballs, ho varen cremar tot, i van obligar als natius americans que van sobreviure a marxar de casa i viure en reserves.

Els retirs artístics sempre són experiències espirituals. Conec la D. de quan anava a fer cowgirl yoga amb les hippies del bosc de San Marcos. Fèiem ioga a casa seva, en una casa grandiosa de fusta, de dos pisos i quatre porxos, encofurnada al bosc. I després fèiem assemblatge d’objectes trobats a casa de la veïna https://www.eyeofthedogartcenter.com/, una altra meca pels artistes. Tota la casa era una obra d’art, fins i tot al bany hi havia una exposició i una petita saleta d’estar. En el 2013 vaig anar a veure a la caravana d’Austin, gran obra artística. Ara estic presenciant la meravella de Harper, una casa construïda amb materials i objectes trobats i amb història, amb molts colors, plantes, llum natural, autosuficient i aïllada al bosc. Entrar a la casa és submergir-se al món de la D. i la D. és una poesia caminant, és divertidíssima, i té un cervell on s’hi pot fer submarinisme.

Ja fa nou anys que la D. em convida a Harper i fins ara no hi he pogut anar. Ens ha preparat una infusió de menta i bolets màgics psilocyba cubensis. Em feia por que em sentarien malament. En el 2012 va ser l’últim cop que vaig prendre enteògens amb els indis de Texas amb qui anava de cerimònia cada tres mesos, durant deu anys. Però bolets, n’havia sentit a parlar, i tot i que ho tenia a la llista de coses que volia provar, quan per sorpresa m’han preparat la infusió, com un regal fet amb consciència i molt d’amor, no n’estava segura de voler tirar endavant l’experiència. Ha sigut preciós. Hem sigut tres, la D, en Parmejean, I jo. Ens ho hem begut tot conversant, com aquell que fa la Coca-Cola. De seguida he vist llums psicodèliques que podia tocar amb la mà i fins i tot dirigir-les. Hem anat al laberint de pedra de la D. M’he assegut tan tranquil·la sobre les roques del laberint sense pensar que aquí hi poden haver escorpits i aranyes. Per aquesta zona pots trobar llagostes que volen, colibrís, galls d’indis, longhorns, buffalo, llames, mountain lyons, bobcats, coiots i porcs senglars. He preguntat: Com ho puc fer per gaudir del llarg silenci quan es perllonga per sobre els meus límits? Vull allò que no existeix. Vull estar sola i acompanyada a la vegada. M’encanta el festeig etern, perquè sé que no passarà mai res, i en canvi passa de tot; sobretot em vull sentir acompanyada per un home perfecte, un geni, un marit fet d’aire que estimula la creativitat. Que faré per deixar les expectatives de tenir parella i recuperar l’equilibri?

He caminat per dintre el laberint fins al centre i després cap enfora. He rebut el missatge concluent. I m’he adonat que un arbre tenia cara. A partir d’allà tots tenien cara. Després he anat a veure la posta de sol a l’altre cantó de la muntanya, i a demanar consell al bosc. He preguntat com fer les meves classes de ioga més interessants i només posant la mà a sobre dels arbres, he rebut instrucció. Cada arbre que tocava tenia un missatge per a mi. Hi havia arbres que no volien parlar i n’hi havia un que ha dit que dormís a sota d’ell i que em donaria el missatge quan estigues adormida. Així, que ara tinc un mini manual de hatha ioga del què m’han explicat uns 10 arbres, i un parell de cactus.

Els viatges a l’altre món sòn un tema molt seriós. Tinc un màster en antropologia de la medicina. He estudiat xamanismes, estats alterats de consciència i els rituals de la mitja lluna dels natius americans del Sud de Texas. No és la primera vegada que vaig a l’altre món, ni serà l’última. Els natius americans consideren aquest estat de consciència el món real, i no pas una al·lucinació. Els enteògens són una medicina i no pas una droga. Jo sóc molt normal i no crec en coses rares. He tornat a casa a temps per poder posar-me una llanterna frontal mans lliures i he tornat a sortir a demanar consell al bosc. Això no passa cada dia. M’he hagut d’organitzar la nit perquè se m’ha girat molta feina i ho volia escriure tot. M’he trobat a l’armadillo, per segona vegada, i l’he seguit fins que se n’ha anat corrents sota uns arbustos. El gat l’hi saltava a sobre, i ell tenia gana, no perdia ni un segon amb en Leroy. Xuclava amb la trompa cap a dintre a terra i rosegava herba. Te les orelles petites i rodones, una closca com una armadura amb diverses capes, i unes potes amb sacsons que semblen cordes amb filaments d’espart. Els armadillos tenen visió tunel, no s’hi veuen gaire. Aquest animalot està a Texas des del Plistocè, fa 2,59 milions d’anys. També des de lluny podia reconèixer a dintre l’herba els ulls florescents d’unes cuques amb potes llargues.

He tornat a casa perquè volia menjar un entrepà de crema de cacauet i volia que la D. no se n’anés a dormir. La D. m’ha fet un massatge als peus i al tocar-me les connexions nervioses, he vist fonts de colors, com la Font de Montjuïc, i palmeres dels focs artificials. Després del massatge m’he adormit. No he tingut gens de ressaca, ni se m’ha inflamat el colon. Em trobo molt bé i sóc feliç.

Fem uns esmorzars boníssims: quinoa, plàtan, nous caramel·litzades i canyella. M’he banyat al cel ras. Per tenir als colibrís volant per sobre la banyera, he posat a la menjadora d’ocells una tassa de sucre i dues d’aigua. Els hi encanta el color vermell i paren davant el gerani, la menjadora vermella i la cortina vermella. La banyera és blava. M’he ficat a la cort, he aixecat el vedell per portar-l’ho a mamar, i he sentit el cor acceleradíssim. L’he premut contra el meu pit, com un ninot, mentre content movia la cua de dreta esquerra, dreta esquerra, sense parar.

Hem anat a una botiga local que venen de tot, pistoles per matar els cérvols, les de matar altres bèsties, pantalons texans amb pitet, camises de quadros, barrets de cowpoakes, banderes americanes, àngels i creus. He vist cabres amb barba llarga, xais amb el cap negre i vaques negres. La D. m’ha portat a passeig pel rierol que travessa les seves 1618 hectàrees i he vist caps grossos, i les destrosses que han fet els porcs senglars. Hi ha porcs senglars gegants que s’assemblen més a un rinoceront que a un senglar. Abans tot era més verd, ara tenen el problema dels paràsits (oak wilt) que ataquen als pacaners Carya illinoinensis.

Hem tornat a casa i he vist dos cérvols saltant i perseguint-se. És un terreny de secà on la vida no és pas fàcil. Tot t’ho has de fer tu sola, no ve ningú a ajudar-te perquè estàs cada dia mes lluny de tot, més a prop dels 50 ‘s que dels 40 ‘s. I hi ha gent que es vol estimbar en les rectes, cecs que condueixen, famílies disfuncionals. Són pocs. Tens menys possibilitats de trobar gent amb qui entendre’t. Abans hi havia la sala de ball country, ara ja no existeix. Hi ha el rodeo, el bar d’uns bikers, tipus Harley Davison. És terra de vinyes i de republicans (seguidors d’en Trump). Hi ha esglésies per tot arreu, i dos taxidermistes. Hi ha dos parcs recreatius per caçadors on tenen cria d’animals. Harper és tan petit que els carrers tenen el cognom de la família que hi viu i, tot se sap, com a Calella.

Hem passat quatre dies amb la D. i hem marxat cap a Palo Duro Canyon. He caminat moltes hores i he tingut molt de temps per pensar. A vegades penso amb un home que m’abraça. No ser corresposta és com quan et treuen el pernil salat de la boca. El tastes, pero no te’l pots menjar. Quan comences en vols més. Retorno, sense saber perque, a un home que s’ha de cosir, que s’ha de muntar, a una vida que em falta home. M’haig de controlar per no molestar. Haig de pensar-hi amb una mida correcte, ni massa, ni massa poc, perquè si no, se m’en va l’olla. Mentalment faig una infracció. Abans tenia altres prioritats, altres coses al cap, dormia amb els llibres. Els llibres sempre m’han salvat.

Vaig a veure el mecànic, a buscar les peces que em fan falta, a canviar la llanta, a les estanteries de ferro, plenes de peces de ferro, un home que te els dits esberlats, tallats de fer força amb les eines, amb la grassa de les eines a dintre les ferides dels dits botits, unes mans grosses, uns dits musculosos de treballar el ferro. En una lleixa on tot és de segona mà, tot és usat i a la de sota hi ha alguna peça nova. En mi, tot és de colors vius, encara porto els colors de Mèxic, m’he folrat de vestits nous i colors alegres. Un malefici es pot tallar amb tisores? Un malefici es pot caminar enrere, es pot tornar a un punt de partida? Es pot oblidar?, esborrar? No trobaràs mai més a ningú com jo. Quina perversitat de dir a una jove de 25 anys. Ha sigut una profecia, però no pas un càstic.

Miss Susie

He passat tres dies al Central Texas Medical Center hospital vetllant la Susie. Retorno a la vida banyant-me al riu i gaudint de la calma, la natura i la fauna de San Marcos. Aquest matí ens ha deixat als 67 anys. Conec a la Susie del grup de cant dels divendres al migdia a San Marcos i de ballar els diumenges a les 9.00 del matí amb el grup Tribal Joy d’Austin, la comunitat permanent més hippy i més gran que conec. La Susie ha sigut un ídol a San Marcos, la reina de les hippies. La gent ha vingut a l’hospital a fer-l’hi companyia, a acomiadar-se, a decorar l’habitació, portar menjar i olis essencials, cantar cançons dels anys 70 ‘s d’agraïment, amor, pau i felicitat, portar-l’hi regals, posar música, fer reiki i explicar històries. Ella canalitzava cançons, tenia una veu fina molt agradable. Havia fet d’activista i quan les manifestacions es posaven tenses la podies veure cantant i ballant com a eina per plantar cara als polis o defensant les causes amb les seves faldilles llargues hippies i les trenes fins a la cintura. Pintava i feia postals que venia a la universitat per recaptar diners per Hays County Food Bank. No ha tingut mai cotxe, ni telèfon, ni ha anat mai al metge, ni ha estat a les xarxes socials, però des de fa anys que algú va fer un Facebook que es diu https://www.facebook.com/Susie-Viking-Goddess-of-Jones-Dining-Hall-369190903390/ i té més fans que el Texas Athletics Page. Ha sigut una bona mestra de com viure la vida. Ha viatjat per tot Estats Units fent ganxo, va conèixer el seu home fent ganxo i varen continuar fent ganxo junts. Varen anar a Woodstock fent ganxo. Ara fa unes setmanes l’hi vaig preguntar: Susie, how have you traveled without worrying about money? Ella sempre tenia respostes per a tot, era supermega positiva i dolça, i els seus ulls i somriure parlaven per si sols. I em va dir: Sometimes you have to sleep under a bridge or go hungry for a couple days, but you are beautiful and you will make it. Tot i que ha sigut una festa a l’hospital on deixaven passar a tothom a qualsevol hora i cantar tan fort com volguéssim, he quedat una mica emocionalment aplatanada. Al vespre he sortit a reanimar-me, i he anat veure un concert de blues al mític bar Antone’s. M’ha passat a buscar la Joe, la catalana que fa de professora d’antropologia forense a la universitat SWT. Treballa al laboratori reconeixent els cossos que es troben a la frontera entre Texas i Mèxic, els ha d’identificar i després trobar les seves famílies. Porta un tatuatge a l’avantbraç esquerre que és la línia que va dibuixar un electrocardiograma just abans que aparegués la línia horitzontal. L’hi ha fet el tatuador del Barça. Hem anat a l’Antons i hi havia en Mike Keller https://www.antonesnightclub.com/ a l’escenari. Es veu de lluny que és una bellíssima persona, m’agrada una mica, i he pensat que si em deixa, podria fer-l’hi un petó. La gent aplaudia i jo he aixecat els braços i he fet sons amb la boca per cridar l’atenció. No m’ha costat gaire, erem uns 30. Després de cada cançó em mirava i somreia. Ha tocat Texas Blues & Chicago Blues, segur i sexy a la guitarra i cantant. Les meves amigues estaven animades i volien ajudar-me. Quan ha baixat de l’escenari, una l’hi ha anat a dir que vingués. Ha acceptat. Avui per primer cop en un any i mig, compliré la meva paraula. Faré un petó abans de les 00.00. Semblava accessible, i he pensat que feiem bona parella. Necessito un petó per activar el cor, fa temps que no puc estimar d’aquesta manera. Quan ha baixat de l’escenari ja l’hi teníem una cadira llesta; aquest home seria meu, me’l morrejaria, me’l menjaria, i potser dormiríem junts a Austin o a San Marcos, encara que fos de costat. Un bluesman, jove, sembla del 74, prim, ros amb cabell llarg, cabell fi i net, els llavis vermells, la pell com la llet, la cara sense pèl, reia amb la boca torta i extremadament tímid, hipersensible i molt educat. Somriu, però no parla. A mi m’agraden tímids, ploraners, efeminats i intel.ligents…No sé com s’ha atrevit a seure amb mi, m’imagino que ha sigut un repte no aixecar-se i marxar. Quan l’hi dirigia la paraula em mirava als ulls. Quan mira, mira endintre. Te uns ulls vius. Hem estat una hora veient el grup del seu germà, que també toca la guitarra. M’he vegut una copa de vi blanc. Ell no veu. No l’hi he interessat, però tampoc volia marxar, o potser no volia deixar-me sola. Tothom ha marxat. Impossible. El seu germà no ha volgut seure amb nosaltres perque havia de tornar a pujar desseguida a l’escenari. Ara sé qui son Els Keller Brothers. Tot i que he anat “a saco”, he sigut explícita, he pogut agafar-l’hi la mà per uns deu segons. Un dia menys. Si no ho aconsegueixo aviat, m’encongiré. “You’ve got to love when the spirit says love. When the spirit says love you’ve got to love right along. Love when the spirit says love. You’ve got to kiss when the spirit says kiss. When the spirit says kiss you’ve got to kiss right along. Kiss when the spirit says kiss”. Evidentment no vol ser el meu passatemps. Me’n faig creus que aquesta sigui jo. A mi m’agraden les relacions amb continuïtat. De cap manera vull ser el capritx de ningú, però aquesta nit vull ser el desig d’un bluesman i no em fa falta saber res d’ell. M’agrada que està present, no està enfeinat, no està contestant missatges per una pantalla, amagat darrere un mòbil. Estic fogosa. No mou fitxa. Vull esmicolar un desig frustrat, una realitat fraccionada, vull que tot sigui un espai sense límits, vull sumar, vull unir la fractura. Tinc el pit gelat. El vull escalfeir amb l’oli. Tinc oli de cedre que vaig aconseguir a Houston.  Vull viure salvatge i lliure i no m’importa morir.  Al pit fred no hi arriba la sang. Vull ficar-me al llit d’algù i viure l’excitament intel.lectual d’algù altre, vull que algù s’ocupi de tot, de tot l’ho meu. Vull fer un viatge per la llum i no pas tenebròs. No penso fer res…seria pitjor, m’estic divertint una mica i prou.

Salto del Agua

A les 7.20 comença el brogiment dels carrers saturats de cotxes, els semàfors no donen l’abast, els policies fan anar els pitos sense parar per poder portar l’encreuament de cotxes cap endavant i serpentejar les ambulàncies. Es formen bifurcacions de gent que va a peu a mercat, els fidels als busos, troleibusos i metros. Aquesta hora ja estic desperta. En mig d’aquest desori em perdo i també em perdo en la rutina i quan no tinc prou amics. A dintre hi ha una superfície de secà. Passen els dies i no aconsegueixo fer amics autòctons, no em conviden als espais íntims, les seves saletes, els seus menjadors, els seus dormitoris, a esmorzar, a dinar. Necessito fer l’acció que segueix tots els principis de tots els promptuaris, cuinar i menjar-nos el que hem preparat junts. No he pogut. També em passa a Barcelona. No sempre aconseguim el que volem, i no passa res. L’hi he comprat dos vestits tradicionals a la neboda del president Andrés Manuel López Obrador que té un tot manta davant del Palau Nacional, i quan els altres tot manta s’han arrencat a córrer, ella m’ha assegurat que la seva condició de neboda em garanteix una compra sense interrupcions. He anat al Museu del Chopo on he vist els companys d’alberg i performers canadencs, Fluid Grounds. He deixat les cartes a la venda a la botiga del museu. He connectat amb els propietaris i clientela de la galeria d’art-restaurant Casa Equis i els hi he tirat les cartes. Aquests dies m’han demanat com fer més diners amb la galeria d’art, l’èxit artístic personal, com combatre la tristesa al museu Chopo, com deixar de pensar en una persona tòxica de Jalisco, com trobar parella, decidir entre dues opcions: anar amb un amor que és un repte a Chiapas o anar amb un amor fidedigne a Veracruz. He visitat tres biblioteques. Vaig a les biblioteques a reposar. És el lloc neutre que em permet fer la desconnexió. Camino molt i quan l’ambient del carrer es complica, busco desesperadament les portes d’aquestes naus per intel·lectuals i gent que busca la quietud entre els llibres. La biblioteca Vasconcelos és la més gran de llatinoamèrica, té uns passadissos llargs com un aeroport. És un espai obert de 8 pisos amb les estanteries de ferro. Volia anar a la inauguració de la nova exposició al Kurimanzutto i he agafat la L1 per anar a Tacubaya. He flipat mandarines. On és l’avenida Presidente Masaryk? On és Polanco? el Turibus? He marxat d’allà per potes. Estava descol·locada. No he tingut altre remei que avançar per sota un pont de mala mort i un mercat al carrer amb barraques-restaurants precaris sense neveres ni aigua. A sobre les planxes greixoses, budells, carnitas, chicharrones, carn trossejada per tacos, estofats, caps de porc cuinats en una planxa amb salses que passen tot el dia a temperatura ambiental. El menjar es toca amb els dits, després toquen els diners, i després el menjar, diners, menjar, dits bruts, diners, menjar, diners, salses que vessen dels tacos, gent xarrupant sopes i salses en taules improvisades, xuclant aigües de fruites amb una palla a dintre d’una bossa de plàstic, no hi ha tovallons, una dona bolcant un cubell de fregona ple d’orxata en un altre cubell. Una persona tocant l’orguenet nacional amb uniforme de color de gos com fuig i demanant la voluntat. Els venedors repeteixen amb una energia inesgotable el nom i el preu, el nom i el preu, el nom i el preu del què venen, taladrant la venda als cervells dels qui passen. Toquen el pito, els cotxes que passen pel costat, per si de cas. Ningú s’ha enfadat perquè no he volgut comprar ni he volgut fer la donació. El Maps.me m’ha fallat i m’ha portat a un altre lloc. Un home m’ha dit que anés amb compte que a vegades et roben la bossa, i unes catalanes que passaven per allà m’han dit que no pugés a l’autobús normal que robaven. Per unanimitat els pocs coneguts que tinc a Salto del Agua a l’alcaldia Cuauhtémoc, m’han deixat clar que puc trucar a l’Uber, però els taxistes no perquè són uns lladres, i puc demanar direccions a la gent del carrer, però no als polis perquè són corruptes. He caminat fins a la Condesa, no volia entrar a l’Starbucks, m’hi nego! He passat de llarg buscant una cafeteria de vida normal. Em rendeixo, he reculat i he anat a l’Starbucks pel Wifi, el mobiliari elegant, l’american jazz, l’aire condicionat i el diari. Quina meravella, hi ha gent escriguen a l’ordinador tranquil·lament. M’he posat una tona de canyella en pols a l’ho que suposadament havia de ser una beguda freda de xocolata blanca. Vull tastar coses noves. Això no és més que un got de llet freda amb quatre dits de nata a sobre dintre d’un got de fibra de paper reciclable amb el logo de Starbucks. A dintre d’aquesta cafeteria hi ha 3 persones que em cauen fatal, tenen veu de pito i parlen d’una manera…ajà!!!! M’he enxampat!!! Tinc culture shock!!! Una antropòloga amb culture shock asseguda en un Starbucks a CDMX. Estic cansada, podria quedar-me al llit una setmana llegint llibres. És clar, no he esmorzat bé perquè el menjar que vaig comprar està amagat en alguna habitació o enterrat entre bosses de plàstic a la nevera pudent o a dintre el forn, i m’estic buscant la vida sola. Començo a pensar que el dia només es podrà arreglar anant al MUAC o alguna biblioteca. Fer amics a la Condesa i aconseguir que em facin un petit tour és demanar massa. He llegit el diari Excelsior. Em fa molta angúnia tocar el paper de diari, les fulles són massa llargues, la tinta queda als dits, no puc recolzar el diari a la falda perquè em tenyirà el vestit groc. No m’agrada la forma com estan redactades les notícies. No vull el perjuí a sobre. Llegeixo en diagonal per fer-ne via i veig faltes, les notícies són esgarrifoses, o no arriben a ser notícia. Vull anar a Xalapa, però no ho veig clar, a Cordoba el CJNG Cartel Jalisco Nueva Generacion estan donant guerra als polis, les bandes, i a tot quisqui que es fiqui pel mig. 20 morts aquí, 30 morts allà, 20 morts dintre bosses de plàstic en procés de descomposició, dones desaparegudes, concerts contra la violència masclista. Quan baixo a buscar el metro me’n vaig als primers dos vagons de reglament exclusius per dones i nens. Miro a dintre els vagons plens d’homes i veig un bulto. Em sento incòmode, el vagó pesa, s’hi pogués em posaria una burca per dispersar les mirades. Vull atenció i després no vull atenció. Vull veure’m guapa i entrar en una inauguració d’art on la gent em mira i em pregunta coses i després surto al carrer i al metro i vull ser invisible. He pujat a la L8 cap a Iztapalapa i he anat a veure el concert de Lila Downs.
No vull obrir la nevera i sentir el tuf. Pujaré al cinquè pis, habitació 509 i menjaré barretes energètiques i plàtans. La ciutat de Mèxic m’ha guanyat. Cada dia arribo a l’alberg petada i amb les calces molles de suor i fortor de pixum. El bater no té seient ni tapa i el paper està al passadís. El paper es tira en el cubo i els excrements a dintre el bater. El cos em demana repòs i moltes dutxes. Tinc 44 anys i tinc la menopausa, podria ser que això està lligat amb la meva faceta existencialista. No val la pena que publiqui aquest relat. Avui és el segon dia que estic sola a l’habitació. Durant els últims quinze dies he compartit habitació amb un muralista que viu a Alemanya, una parella d’enamorats portuguesos que venien de Brasil, un noi de Jalisco que ha anat a ajudar a la família a recollir mangos, un australià que l’hi va la música electrònica i fa un any que viatge fent de voluntari als hotels, cinc nois d’ Estats Units que tenen molta son, un militar deshabilitat que pren pastilles perquè no se li’n vagi el cap, una peruana sexy amb tacons i ungles postisses, un advocat de Monterrey que ha d’anar al tribunal, una nòmada digital catalana, un músic francès amb una veneçolana que ha entrat al llit d’estranquis. He anat a la conferència diagnòstic anual nacional LGBTI i a la reunió amb Mònica Mayer i Víctor Lerma del grup de performance Pinto Mi Raya (1989-?) al Laboratorio Arte Alameda per debatre sobre les possibilitats de mantenir els arxius vius http://www.pintomiraya.com/.

ARTMOR

He marxat de San Miguel de Allende amb llàgrimes d’agraïment, un atole en una mà i un tamal a l’altre. He continuat la ruta cap a CDMX per ser a temps a la presentació del llibre Ayahuasca de Josep M. Fericgla, veure l’Anna Cortey de Calella i reunir-me amb les Periodistes Mexicanes Unificades (PUM) a la manifestació feminista. He agafat l’autobús regional per veure la vida passar. He vist rètols que en comptes d’indicar la velocitat que s’ha d’anar i diu: Ya bajele! A la Monja hem esquivat un camió gegant que portava paper de bater i ha bolcat en diagonal al mig de la carretera. A Buenavista, les dones mexicanes que pugen a l’autobús a les 10 del matí s’empolainen, es tapen els grans amb pote i polvos. A Queretaro he pogut baixar a comprar 2 tamales mes i un altre atole. Al bus ens han posat pel·lícules d’horror, de matances, bandidos i segrestos. Aquests dies convisc amb els residents del Selina Mexico City Downtown. Per poder sobreviure s’ha de fer pinya, hem de menjar, hem de cuinar, la nevera no funciona, i el menjar desapareix misteriosament. A fora hi ha 21 milions de persones. Hi ha estones que quan surto a fora veig un bulto, no distingeixo a la gent, i s’ha de saber tornar a casa quan és hora perquè hi ha barris xungos. M’ha agradat anar a Coyoacàn i veure el llit des d’on pintava la Frida Kalho. El juanete del peu dret continua creixent i em fa mal. He caminat unes 10 hores al dia i he vist més meravelles del món. Els efectes del petó d’en Miau han arribat fins aquí. Ahir vaig tenir una recaiguda. On són els artistes? Vull viure amb ells. Vaig pel món buscant el/la Ullay. La ciutat de Mèxic és una selva i jo dormo a l’ull del volcà. La nit es nega, recula i l’esperit aventurer s’afoga a la foscor del troleibús, a l’asfalt, al metro, a l’inframón de les editorials subterrànies i a les restes arqueològiques dels temples dedicats a Ehécatl. He anat al museo Ex Teresa Arte Actual al centre històric a veure “El Despertar Electrico” de la companyia de teatre experimental més antiga d’Estats Units, The Living Theatre (1947). Els performers han triat gent del públic per participar, jo una d’elles. M’han preguntat que què ens salvarà i jo he dit l’escriptura i després m’han fet seure al costat d’un noi que portava el perfum del meu ex-xicot, en el 2005, amb el que vaig tallar 11 cops en 11 mesos. Al cap d’una estona m’han fet aixecar i m’han fet seure davant d’una parella de nois gais que amb una delicadesa absoluta s’abraçaven per primer cop. De molt a prop, he vist com es tocaven els bigotis i com reposava un llavi a sobre de l’altre durant molta estona, sense moure’s, esperaven a veure quin dels dos aguantaria més i qui faria el primer pas. Jo als seus peus, tocant els seus pantalons. He entrat en la seva quietud, sense permís. M’han deixat. Amb el braç dret he pujat el cel amunt perquè hi cabéssim tots tres. He caigut a terra i he desitjat ser un home.

LOS ELEMENTALES

San Miguel de Allende és una petita ciutat a l’estat de Guanajuato. Tot fa marrinxa, la temperatura ambiental, la gent que s’arregla per sortir, la il·luminació groga acollent dels carrers que difumina les imperfeccions, els bars elegants, les parelles de gringos jubilats amb residència permanent, els turistes, la vida al carrer, i els gypsy swing Tzinganko. Els amics que hem anat a veure són artistes locals. Hem aixecat els carrers amb els nostres peus, les nostres veus, la nostra cavalcada. He lligat, s’ha de dir, que els hi he agradat, en principi perquè fa calor, son heterosexuals i sóc carn fresca. Tinc una sensibilitat especial pels artistes, i els bohemis peluts, els reconec de lluny i puc parlar el seu llenguatge. Els artistes són l’aliment!!! He fet amics, vull dir que tinc ganes de tornar-los a veure, músics, muralistes, gent del teatre, una hotelera i un sabater. El pretendent el busco en els seus textes, a on millor que trobar-lo que allà? A l’únic lloc on sóc lliure de tocar i a on em toquen profundament. Els recursos són endintre, al cap, i les dues Evas demanen artmor. Trobar una musa és com trobar una agulla en un paller. Necessito veure els poemes acabats, els textos treballats, no en tinc prou amb impulsos espontanis que acaben en fum i es fan insofribles. Són una distracció. La comunitat del Palmar 13 comparteix un pati interior que dóna entrada a diversos habitatges d’un sol espai d’uns 20 metres quadrats, sense contractes ni cèdules d’habitabilitat. A cada estudi hi ha pocs mobles, un catre, i en alguns hi ha nevera o fogonet per cuinar, en altres res, potser hi ha aigua, on hi ha lavabo no hi ha cuina, on hi ha menjar no hi ha Internet. Els recursos escassos ens obliguen a compartir. També hi ha molts gossos i gats, i una gata cega. M’he despertat un parell de cops i m’he trobat gats a dintre el llençol, i la Fri (de Sufrida) a dintre una maleta. Hi ha un mestre de ball cubà, el que toca el saxo, el que toca el clarinet, el que l’hi pita l’orella des d’una febrada que va passar fa un mes, alt i guapo i amb un llit que l’hi queda curt. Al Palmar, no saps mai qui sortirà per les portes, un pare alcohòlic, una senyora que viu sola, i a l’altre cantó, l’Ale, el que ven tacos i el volador totonaca. Hem pogut entregar el paquet precintat que vaig anar a recollir a Austin, i m’he trobat el gitano andalús que anava cap a casa. Per fer el vermut hi havia chapulines i mescal amb suc de pinya. L’hi he tirat les cartes al sabater i m’ha cosit les espardenyes i arreglat la ronyonera. Al vespre, l’Ale m’ha dit que volia tornar a casa amb la moto d’en Pedro. La moto feta pols, 3 a sobre una moto, i 2 sense casc. En Pedro és actor de teatre i viu en un teatre-cúpula en un bosc on és fàcil trobar els esperits, que tothom coneix, Los Elementales.

Fer Ganxo

Des del 1990 que no faig ganxo. No se m’ocorreria fer ganxo a Catalunya i menys a Mèxic, però quan he arribat a l’aeroport de Querétaro, l’Ale, em diu que no ha estat mai en aquest aeroport i que mentre jo feia cua per comprar els tiquets d’autobús, ella s’ha assabentat que l’autobús econòmic, que els “gringos” en diuen chicken bus, passa una mica més lluny, que ens toca caminar i potser fer ganxo. He conegut l’Ale 30 minuts a Texas, una hora a l’aeroport de San Antonio, una hora de viatge d’avió a Monterrey, i de Monterrey a Querétaro hem volat en seients separats. És xilena-catalana i fa tres anys que viu a San Miguel de Allende. Ara ja puc esborrar de la meva llista tenir una experiència Thelma i Louise. Hem arribat tan lluny com hem pogut amb el carro portamaletes de l’aeroport, fins que la roda se’ns ha quedat enganxada en un forat. Hem sortit de l’aeroport enmig d’un desert amb quatre palmeres, la calor a 30 graus, el sol que pica la pell i fueteja el desert, les muntanyes seques, els cactus, i la pols. Ens hem assegut sobre les maletes a l’ombra d’un rètol i jo de reüll me l’he mirat com fumava, i he vist que efectivament fumava com una Thelma de veritat. Reconec una Thelma des de lluny, i vull dir amb això una dona de mòn, una viatjadora, tot i que va amb una maleta de pell sense rodes. Una dona forta, amb milers de recursos, que res la guanya i que sap buscar-se la vida, se sap moure, és generosa amb tothom, i a la vegada prudent. Hem decidit viatjar juntes i ara no em faré enrere, no fos que se’ns escapa l’autobús. Vull obtemperar i anar fins allà on em vulguin portar, fins al final i assumint les conseqüències. Vull cremar-me el cabell i la pell, vull la pols a la roba i al cabell…que els peus em bullin!!! vull sentir la gana un altre cop. Un cotxe ha reculat per portar-nos. Una parella amb una pick up truck ens ha deixat en una altra carretera llarga sense fi, i sense parada d’autobús. Allà hem esperat fins que ha passat un autobús. Crec que hem pujat sense ni demanar a on anava. Era un autobús com els d’abans, amb els seients amb força grau d’obliqüitat, encoixinat i tapissat de tovallola, i amb finestres grans obertes per poder recolzar l’avantbraç, treure el cap sencer, sentir l’aire calent com manyaga la cara i veure la vida com passa sense filtres, sense obturació de vidre. La música ranxera a tot volum dóna la sensació d’estar en una festa. Sola, no ho sé, però juntes arribarem tan lluny com ens ho proposem.

Off comfort zone

Houston és la gran promesa durant aquest temps de repressió a Estats Units. Houston és bizarra. Per a més informació podeu donar una ullada a la revista digital www.glasstire.com. No he vist mai tanta gent queer reunida. He passat 11 dies a Houston i per posar clausura, he convidat els amics a la galeria d’art G Spot a participar en una performance. En Wayne Gilbert, el propietari, i la seva dona Beverly m’han convidat a la seva espectacular nau industrial (casa-taller-museu d’art contemporani privat). En Wayne a part d’altres coses, fa quadres amb les cendres dels morts. https://www.ashdoc.com/trailer. He anat al CAMH Contemporary Arts Museum Houston a veure shapeshifters. El consell d’adolescents de CAMH ha presentat les obres de 40 artistes (de 700 obres en total) adolescents amb la temàtica “canviar de formes”, que et forma? Com es defineix el teu espai? Pots canviar de forma? Han examinat la seva autoimatge, el desenvolupament del seu cos i l’adaptació interna i emocional. Tots ens hem d’encarar als nostres límits, sinó tot seria massa repetitiu, massa pla, terriblement llis. M’he recordat molt de la fantàstica feina que la Fundació Cuixart fa amb els nens i a on jo en sóc col·laboradora incondicional des de fa anys. 
Aquests dies he contactat amb en/la Koomah dehttp://www.genderreelhouston.com/ per portar a Houston el film de l’Alba Barbé, directora d’EnFemme, un documental que es pogué veure el passat mes d’octubre al Sense Ficció de TV3. EnFemme és un documental que recull l’experiència de persones que practiquen el cross-dressing i dones transgènere a Barcelona. És un llargmetratge que busca promoure el compromís en l’erradicació de la permissivitat social amb què compten les violències de gènere i la LGTBI fòbia. A Houston tinc una amiga transsexual que m’ha explanat el seu desig frustrat de donar mamar a algú, un adult. Fa set anys que pren hormones i té els pits petits com els meus, una mica més punxeguts i amb els mugrons una mica més voluptuosos. Fa un any que busca a algú i hi ha dues persones a Houston que ho volen fer, però mai tenen temps. He acceptat la proposta. M’ha semblat un alletament sensorial, una experiència tendre i innocent. Sortir de la zona de confort ens fa tan grans. Plovia molt i llampegava. S’ha posat coixins al sofà per poder estar còmoda seguda, m’he estirat a la seva falda, m’he tapat amb el meu edredó blanc flonjo amb flors liles, i l’hi he xuclat els pits durant una hora, hora i mitja. Després me n’he anat a dormir.