Aquests dies estic fent bedsurfing entre la casa de la Pilar a Austin, i la casa de la Luz al hill country a San Marcos…He augmentat el temps que passo fent ioga. Intento fer-ne abans d’esmorzar i abans d’anar a dormir com una injecció per agafar més força, energia, claredat, i avançar amb serenor cap al misteri que aviat prendrà forma. Tot i que m’ho passo bé, veig un horitzó borrós, veig una boira en un mar de possibilitats incompletes o que suposen massa temps, massa diners o més energia de la que tinc. Tinc la pressió baixa i alguns matins m’aixeco amb la vista cansada, però dura pocs minuts. Vull sentir amb seguretat cada pas, no em vull equivocar i m’impacienta caminar per un terreny poc sòlid. Però el que ve encara s’està cuinant, estar fent xup-xup, no puc saber si m’agradarà el plat o no. No depèn només de mi, depèn de tots. Som un centpeus. Som tants que caminem a dintre d’un cos, i quan un pateix o gaudeix, els altres també ho sentim. No sóc hipocondríaca, sóc una altra cosa. He mirat de gaudir més, compartir més àpats, i compartir llit. Sempre em faig regals, però ara me n’estic preparant un de molt gran. Fa dos mesos que sóc aquí, puc esborrar de la llista que he menjat fondue, he fet la presentació amb l’associació de taròlegs d’Austin, he estrenat l’aparell Square que és un adaptador pel mòbil per cobrar targetes, he acompanyat a la Pilar a l’entrevista a Telemundo i al seu espectacle de flamenc. Hi ha una cosa que encara no he pogut fer: anar a passar uns dies a una comuna hippie, de moment a tot arreu on vaig, els més hippies som nosaltres. Encara tinc pendent de fer un petò a algú. M’han dit que haig d’anar a Eugene, Oregon que és on hi ha aquestes comunes. M’agraden les comunes, les biblioteques, els bufets, les piscines públiques, els càmpings, els hotels, els trens, el carpooling, els hospitals, tot el que es comparteix. M’agraden els artistes, ens fan tocar el cel. Tot i que l’últim, era més dels altres que meu. I després quan vaig trobar el segon home, no va saber compartir. Des de l’hivern passat que tinc moltes ganes de fer bedsurfing. A Barcelona també faig bedsurfing i vaig a dormir a casa de la Mònica o als albergs. Bedsurfing és anar de llit a llit o sofà, si tinc confiança i tinc ganes de sentir-me físicament a prop em fico a dintre el llit de la gent, però això només ho puc fer amb les amigues més properes i amb el meu germà. De moment en els dos mesos que porto a Texas només m’he pogut ficar al llit de la Luz, que ja fa 21 anys que compartim llit esporàdicament, però els altres llits on he dormit, ha sigut sola. Per sort no se m’ha ficat ningú a dintre el llit. He assumit riscs. En una ocasió he hagut de dir a un amic que no vull que s’acosti tant, ni vull petons, hi he estat tova, amb tots els respectes perquè se el que és desitjar i no poder. Potser tinc menys ganes de tornar-l’ho a veure, però tot continua igual, no s’ha trencat res, ni ningú s’ha enfadat. El llit és un espai de cura, és una saleta d’estar des d’on fer plans, arreglar el món, escapar-nos juntes de la gent, és un espai de reunió familiar, una zona íntima des d’on observar les emocions, limitacions i oportunitats per créixer. Escoltem música, mirem pelis, mengem, dormim, ens expliquem intimitats. Confio, i espero que no ens tornem a fallar. Et quedes fet pols. Tinc tendència a deixar per entès que l’amistat és un fet consolidat fins la mort. Fa anys que no ens veiem. Ara tenim una següent oportunitat. He fet amics nous a Austin. He conegut a l’Eva Jonshult que domina el WordPress i hem quedat a casa seva per millorar les nostres webs. Ella n’està fent una que es diu Stir Shit Up on parlarà de molts temes LGBTQA, sexe, poliamor…He passat un parell de nits a casa seva. El meu home, vull dir el seu home. Tinc ganes de parlar del nostre home. El seu home produeix música, tenen el pis ple d’ordinadors i aparells per fer música, i em tenen tota la confiança del món. Se’n van de marxa o a buscar els nens i em deixen amb tots els ordinadors, màquines i la gata, com si fos de la família. És increïble l’ho confiats que arriben a ser. I aquesta prova d’esperança ha fet que l’Eva es convertís en una gran amiga en pocs dies. No tenim temps per a perdre, per això m’he quedat dos dies a fer immersió completa. He necessitat sortir de la ciutat i tornar a la natura, amb la Luz hem anat a visitar les veines, les Springtown Roasters https://www.facebook.com/springtownroasters/https://springtownroasters.com/. La Tosca i la Misha, són unes fanàtiques del cafè i ens han cuinat unes enchiladas mexicanes amb cafè. Compren els grans de cafè de moltes regions del món, els hi envien les bosses a la porta de casa, i elles el torren i l’embassen. Fa un any que es dediquen al negoci del cafè i treballen des de casa, en mig del bosc, en un lloc privilegiat. No és tan fàcil com sembla, fan servir una màquina relativament petita i està connectada a l’ordinador on calculen unes gràfiques que descriuen la temperatura exacta perquè els grans de cafè es torrin a la perfecció. A Minnesota és on arriba el millor cafè d’Estats Units, però és molt car. A Houston és més econòmic, però a vegades deixen les bosses de cafè al barco amarrat al port on hi passen masses dies, el cafè es fa malbé, a duana no l’accepten i el retornen al país d’origen. Els grans de cafè a la torradora és com una festa que va agafant caliu, i quan comencen a petar és que ja s’estan obrint, surt oli i es posen de color negre. Les hippies del bosc són molt especials perquè tot s’ho fan elles, es fan el pa, els muffins, les galetes, tota mena d’hummus, la lasanya, es cultiven la seva pròpia maria, es fan la cervesa, el quefir, es construeixen la seva casa i s’inventen negocis per no haver de treballar per a ningú. No van de restaurant, no van al cine ni als espectacles. Fan art a casa i pels amics del poble. Es construeixen cases que respiren, amb grans finestres per totes les parets, per veure bé el bosc. Es fan sales d’estar a l’exterior amb hamaques penjant dels arbres, i davant la casa és legal fer foc, si no fa vent o hi ha sequera. Un gran passatemps és observar els dibuixos que fa el foc i escoltar el xerric dels grills. A casa de les Spring Town Roasters, vàrem fer un gran foc l’any 2003 on hi vaig cremar els apunts de la carrera d’antropologia.