El viatge continua cap a Arkansas, i en Parmejean i jo cada dia som més amics. Tenim ganes de conèixer més gent i veure llocs nous, i seguim fent carretera amb el Lincoln 1999. Tots dos tenim l’emocionant fantasia que en la pròxima parada trobarem l’amor. La idea de buscar una cosa que està fora meu és anti-ioga i em fa perdre la son. La forma, en el meu cas, és un detall important, l’experiència no permet la innocència i en prou feines el risc. Coincidim que ens encantaria passar a una fase amb més qualitats adaptatives en el món actual, el poliamor. Ens acompanyem estupendament a les festes que ens conviden. Si és gratuït, ens ho mengem. Hem menjat de franc a les inauguracions, supermercats i botigues delicatessen on posen aparadors amb menjar per tastar. Les cadenes grans de supermercats a vegades són una festa. Rustlin’ Rob ens ha sorprès amb un bufet de productes delicatessen, boníssims. Tenien aparadors i lleixes, i en cada lleixa un bufet on hi havia entre uns 5 i 10 productes per provar amb el plat corresponent ple de quadrets de galeta, crackers de blat de moro, torradetes, doritos o pretzels. Hi havia rengleres de platets per tastar de cremes de cacauet de diferents sabors, crema de cacauet amb xocolata, amb nabius, amb maduixa, amb caramel, crema de cacauet amb grumolls de cruixent de cacauet, melmelades de tots els gustos, formatges cremosos, mels, salses salades i dolces per fer el vermut o per les postres. A cada bufet ens hem menjat uns 10 quadrets cada un, per 16 bufets, són uns 160 quadrets. Quan vas a un lloc i veus que ofereixen algun producte per provar i que ningú el toca o el toquen amb discreció, fa vergonya. Però, quan veus que tothom s’està fotent fins al cul, els treballadors de la botiga t’inciten a que continuïs tastant els productes, podries passar allà 20 minuts assaborint i a ningú l’hi importa un pito, doncs et volques de ple a gaudir d’un centenar de productes. Hi havia gerres i tarrons de vidre fins al sostre, i el més econòmic eren 8-10 dòlars. Hem passat per totes les lleixes, amb cara de pòquer i continguda delectança.

Viatjant amb el cotxe hem tirat de bocata, cacauets, mandarines i plàtans, parant a les zones de descans. Quan hem visitat els nostres amics Cynthia i Eliot a Fayetteville, Arkansas, hem anat a la inauguració de l’expo i concert de jazz experimental a la galeria Fenix, i després al restaurant de davant la galeria on l’Eliot treballa de cap de cuina. Ens hem assegut en una taula a la part informal del restaurant “chic”, a prop del bar. Tenen pocs plats i sofisticats. Hem demanat cinc plats deliciosos per compartir i entreobrir-nos, i un bon vi que ens ha fet un efecte immediat. Encara quedava la meitat del menjar en els plats, i ens han dit que anaven a saludar els col·legues de la cuina i fer el cigarro. Ja estaven tips. A la taula quedava de tot. Hi havia olives, hummus d’edamame, bistec tàrtar, musclos de roca amb salsa de llet de coco….i ens hem convertit en dos corbs atacant el menjar mentre ells eren al pàrquing.

En Parmejean és un ramblin’ man i jo una ramblin’ woman (The Allman Brothers Band). Ens fem costat en les nostres trapelleries d’adults, en les confidències necessàries, no parlem de res massa personal. Hem fet amics però ningú que ens hagi impactat profundament en l’àmbit romàntic. Una guiri catalana viatjant amb un granger d’Illinois prejubilat. Tenim pinta yeyé, ell no es treu ni que el matin els pantalons de pitet amb el barret de pagès, porta unes olleres de sol de color taronja que l’hi he regalat jo, és molt educat i sempre dona les gràcies per a tot i a tothom, s’excusa i demana perdò sovint, és segur d’ell mateix i de seguida fa amics allà on va. És partidari de “com més serem més riurem”, passa d’un somriure d’orella a orella, a la plorera. Se l’hi desfà el cor i s’emociona fàcilment explicant històries, cantant cançons i recitant poemes. Fa coses que fan els hippies, es fa el porret i veu moderadament, parla com els hippies, i no deixa passar ni una sola oportunitat per celebrar el carpe diem. És molt pacient amb les seves expectatives. Amb empenta i ganes s’adapta a qualsevol canvi de plans i/o a les meves propostes. No té pressa, sempre té temps per a tot. Tot l’hi sembla interessant, sempre ho sap tot, i si no ho sap, s’ho inventa.

Continuem per la carretera 160 que passa pel parc natural Prada Nacional Comanxe a Colorado. Ha fet molt de vent i hem travessat una tempesta de pols (aquí va ser on del 1830 al 1836 hi va haver el dustbowl). Darrere nostre venia un tornado. Hi ha pobles com Pritchett on no hi ha res a fer. Al Pirates Cove busquen cuiner/a. És un poble molt petit amb un bar. La cuinera ha aguantat tres mesos i ha marxat sense acomiadar-se. Només hi ha un bar en 80 milles, i el propietari recull els clients amb un furgó, els porta al bar per ballar música country i després els torna a casa. Té un motel, i he pensat que per un escriptor que busca el silenci, és un bon lloc per escriure i fer pocket money.

Hem parat a veure la casa-museu d’en Gordon W. Lillie, tambe conegut com a Pawnee Bill i la seva dona May Bill. Pawnee Bill Ranch www.pawneebillranch.org, és a Pawnee, Oklahoma. En Pawnee i en Buffalo es varen unir per engrandir l’empresa i es varen posar Bill de cognom. En Buffalo Bill i en Pawnee Bill varen inaugurar el seu show Wild West el 1883 a Omaha, Nebraska amb actors natius americans, europeus, tiros, carretes i animals. En el 1888 feien gira per a tot Estats Units i Europa. He vist les pistoles, he pujat a les carretes i he llegit que en el 1889 en Pawnee va perdre la punteria en un dels shows, la May aguantava un disc, l’hi va disparar als dits i en va perdre dos. He sortit a la carretera i he esquivat el tumbleweed.

A St. Louis, Missouri, hem passat un parell de nits a casa d’uns amics químics, peixos gords, que treballen per en Montsanto que ara és de Bayer. Als afores de St. Louise, hem visitat Cahokia (The Great Mounts). Aquest lloc és un misteri. Es va acabar a poc a poc, no saben si va ser la malnutrició, les malalties, els canvis de clima, superpoblació, conflictes entre tribus… Hi vivien 20.000 persones fa 1.000 anys (del 900 al 1200 dC). A mitjans del 1300 ja no hi quedava ningú. Feien muntanyes amb la punta xafada on servia de base per una edificació. El chief se’n cuidava de diverses coses del món espiritual i de la ciutat, i vivia sobre la muntanya que varen tardar 300 anys per construir-la. El riu Mississippi passa per aquí, per això se’n diu la cultura Mississipiana. Eren agricultors i comerciants, conreaven blat de moro, i la gent s’especialitzava professionalment, treballaven el coure, feien roba i eines. Tenien un calendari solar que en diuen woodhenge calendar. En el 2000-2001 vaig estudiar Cahokia i l’home ocell de la cultura Mississipiana en profunditat; la cosmologia i la simbologia. A la llibreria del museu he trobat els llibres dels meus tres professors d’antropologia que especialitzen en aquesta cultura: F. Kent Reilly III de la Universitat de San Marcos, Texas (Picture Cave, Unraveling the Mysteries of the Mississippian Cosmos), David H. Dye de la Universitat de Memphis, Tennessee (Towns and Temples Along the Mississippi), George E. Lankford de la Universitat de Memphis, Tennessee (Native American Legends of the Southeast, tales from the Natchez, Caddo, Biloxi, Chickasaw, and Other Nations.). En el 2001-03 vaig treballar com a antropòloga especialitzant en antropologia de la medicina al centre prehistòric cerimonial Chucalissa, als afores de Memphis. En Dr. Reilly tenia la capacitat de captivar-nos amb la història, ens sostenia a tots enlaire amb la mirada i el seu discurs. No conec a cap professor tan orgullós de la seva feina i amb aquesta capacitat d’alçar i bastir, i vestir un estudiant. La seva fascinació era totalment contagiosa i em sento en deute i agraïda amb els natius americans que m’han deixat veure com la seva vida espiritual animista està arrelada a la vida mundana.

Hem parat a un thrift store a comprar roba a 40 cèntims. Hem anat a conèixer els amish i els mennonites i passat tres nits a Tolono, Illinois, visitant cousin Bob, el cosí d’en Parmejean. Viu en una casa en mig de camps de blat i té quatre veïns que no es veuen mai. No hi ha res a fer, em passo el dia escriguen a l’ordinador fins que arriba en Bob i ens porta a prendre algu al bar, tipus bar d’en Bart Simpson a Espringfield. La meva habitació està a prop d’una bassa plena de gripaus copulant. Neden i es busquen, es munten, s’agafen per les aixelles i les inguinals per unes callositats dures, i quan acaben salten d’una parella a una altra. Quin escàndol! Utilitzen la fecundació externa, que vol dir que no hi ha penetració. Jo sóc 100% partidària de la fecundació externa. Han cridat nit i dia, el so és amplificat per un o més sacs vocals, unes membranes de pell situades sota la gola. M’he assegut a la bassa al terreny d’aparellament, i n’hi ha hagut un que m’ha cridat. S’ha assegut a sobre d’un pal flotant, de cares cap a mi, això només és una bassa i seu aquí com si fos el rei del d’un estany, o encara mes, un pantà. L’he vist venir i m’he assegut bé, a la vora de l’aigua. I quan m’ha tingut a prop i ha tingut la meva atenció, i que jo no sabia si m’escopiria algun suc o intentaria xuclar-me cap endintre amb una llengua ventosa, ha inflat la gola com un globus de xiclet i ha fet el crit més fort i llarg de tots. M’he quedat quieta, he mirat un moment al terra del meu voltant per si hi havia alguna serp, l’altre dia quasi en trepitjo una. Amb aquesta força suposo que pot atreure a altres bèsties, m’ha entrat el so i la vibració, molt endintre, per l’estèrnum i entre els dos pits, i m’ha arribat a tot el cos.

Segueixo amb els excessos, l’abundància, els banquets que són com orgies, però dintre dels límits d’un ritual de compartir un àpat. Per uns dies em deixo portar, sóc l’esclava dels desitjos i perdo el control. No vull mesurar res. És un experiment i mesurar em va parcialment en contra. Les conseqüències d’aquesta desmesura em fan por i en sóc conscient que podrien ser irremeiables. D’aquí a uns dies tornaré a les salutacions del sol, Suraya Namaskara. Tornaré a les mides, a posar ordre. A la meva festa i vull convidar els seguidors de Dionís, i no els trobo.

Estic impacient per arribar a la meva Ítaca, el paradís perdut, l’ecovillage a Rutledge, Missouri, la comuna autosuficient, on hi viuen seixanta persones, comparteixen 4 cotxes, tenen un parell de sales per fer activitats, escriuren, ballen, fan ioga. Tenen el seu propi sistema monetari, els Elms. Seran poliamorosos? M’he demanat una habitació compartida i en Parmejean dormirà pel bosc en una hamaca. He tardat cinc mesos per arribar. He sortit del mig i el viatge, decidit en tot moment a l’atzar, m’ha portat fins aquí. Els somnis es compren, els somnis els caminem cada dia, i els fem amb la nostra presència. La meva petita influència, com una ona, toca a les persones que m’envolten i l’energia que ens engloba. Ens gronxem.