He marxat de San Miguel de Allende amb llàgrimes d’agraïment, un atole en una mà i un tamal a l’altre. He continuat la ruta cap a CDMX per ser a temps a la presentació del llibre Ayahuasca de Josep M. Fericgla, veure l’Anna Cortey de Calella i reunir-me amb les Periodistes Mexicanes Unificades (PUM) a la manifestació feminista. He agafat l’autobús regional per veure la vida passar. He vist rètols que en comptes d’indicar la velocitat que s’ha d’anar i diu: Ya bajele! A la Monja hem esquivat un camió gegant que portava paper de bater i ha bolcat en diagonal al mig de la carretera. A Buenavista, les dones mexicanes que pugen a l’autobús a les 10 del matí s’empolainen, es tapen els grans amb pote i polvos. A Queretaro he pogut baixar a comprar 2 tamales mes i un altre atole. Al bus ens han posat pel·lícules d’horror, de matances, bandidos i segrestos. Aquests dies convisc amb els residents del Selina Mexico City Downtown. Per poder sobreviure s’ha de fer pinya, hem de menjar, hem de cuinar, la nevera no funciona, i el menjar desapareix misteriosament. A fora hi ha 21 milions de persones. Hi ha estones que quan surto a fora veig un bulto, no distingeixo a la gent, i s’ha de saber tornar a casa quan és hora perquè hi ha barris xungos. M’ha agradat anar a Coyoacàn i veure el llit des d’on pintava la Frida Kalho. El juanete del peu dret continua creixent i em fa mal. He caminat unes 10 hores al dia i he vist més meravelles del món. Els efectes del petó d’en Miau han arribat fins aquí. Ahir vaig tenir una recaiguda. On són els artistes? Vull viure amb ells. Vaig pel món buscant el/la Ullay. La ciutat de Mèxic és una selva i jo dormo a l’ull del volcà. La nit es nega, recula i l’esperit aventurer s’afoga a la foscor del troleibús, a l’asfalt, al metro, a l’inframón de les editorials subterrànies i a les restes arqueològiques dels temples dedicats a Ehécatl. He anat al museo Ex Teresa Arte Actual al centre històric a veure “El Despertar Electrico” de la companyia de teatre experimental més antiga d’Estats Units, The Living Theatre (1947). Els performers han triat gent del públic per participar, jo una d’elles. M’han preguntat que què ens salvarà i jo he dit l’escriptura i després m’han fet seure al costat d’un noi que portava el perfum del meu ex-xicot, en el 2005, amb el que vaig tallar 11 cops en 11 mesos. Al cap d’una estona m’han fet aixecar i m’han fet seure davant d’una parella de nois gais que amb una delicadesa absoluta s’abraçaven per primer cop. De molt a prop, he vist com es tocaven els bigotis i com reposava un llavi a sobre de l’altre durant molta estona, sense moure’s, esperaven a veure quin dels dos aguantaria més i qui faria el primer pas. Jo als seus peus, tocant els seus pantalons. He entrat en la seva quietud, sense permís. M’han deixat. Amb el braç dret he pujat el cel amunt perquè hi cabéssim tots tres. He caigut a terra i he desitjat ser un home.