A les 7.20 comença el brogiment dels carrers saturats de cotxes, els semàfors no donen l’abast, els policies fan anar els pitos sense parar per poder portar l’encreuament de cotxes cap endavant i serpentejar les ambulàncies. Es formen bifurcacions de gent que va a peu a mercat, els fidels als busos, troleibusos i metros. Aquesta hora ja estic desperta. En mig d’aquest desori em perdo i també em perdo en la rutina i quan no tinc prou amics. A dintre hi ha una superfície de secà. Passen els dies i no aconsegueixo fer amics autòctons, no em conviden als espais íntims, les seves saletes, els seus menjadors, els seus dormitoris, a esmorzar, a dinar. Necessito fer l’acció que segueix tots els principis de tots els promptuaris, cuinar i menjar-nos el que hem preparat junts. No he pogut. També em passa a Barcelona. No sempre aconseguim el que volem, i no passa res. L’hi he comprat dos vestits tradicionals a la neboda del president Andrés Manuel López Obrador que té un tot manta davant del Palau Nacional, i quan els altres tot manta s’han arrencat a córrer, ella m’ha assegurat que la seva condició de neboda em garanteix una compra sense interrupcions. He anat al Museu del Chopo on he vist els companys d’alberg i performers canadencs, Fluid Grounds. He deixat les cartes a la venda a la botiga del museu. He connectat amb els propietaris i clientela de la galeria d’art-restaurant Casa Equis i els hi he tirat les cartes. Aquests dies m’han demanat com fer més diners amb la galeria d’art, l’èxit artístic personal, com combatre la tristesa al museu Chopo, com deixar de pensar en una persona tòxica de Jalisco, com trobar parella, decidir entre dues opcions: anar amb un amor que és un repte a Chiapas o anar amb un amor fidedigne a Veracruz. He visitat tres biblioteques. Vaig a les biblioteques a reposar. És el lloc neutre que em permet fer la desconnexió. Camino molt i quan l’ambient del carrer es complica, busco desesperadament les portes d’aquestes naus per intel·lectuals i gent que busca la quietud entre els llibres. La biblioteca Vasconcelos és la més gran de llatinoamèrica, té uns passadissos llargs com un aeroport. És un espai obert de 8 pisos amb les estanteries de ferro. Volia anar a la inauguració de la nova exposició al Kurimanzutto i he agafat la L1 per anar a Tacubaya. He flipat mandarines. On és l’avenida Presidente Masaryk? On és Polanco? el Turibus? He marxat d’allà per potes. Estava descol·locada. No he tingut altre remei que avançar per sota un pont de mala mort i un mercat al carrer amb barraques-restaurants precaris sense neveres ni aigua. A sobre les planxes greixoses, budells, carnitas, chicharrones, carn trossejada per tacos, estofats, caps de porc cuinats en una planxa amb salses que passen tot el dia a temperatura ambiental. El menjar es toca amb els dits, després toquen els diners, i després el menjar, diners, menjar, dits bruts, diners, menjar, diners, salses que vessen dels tacos, gent xarrupant sopes i salses en taules improvisades, xuclant aigües de fruites amb una palla a dintre d’una bossa de plàstic, no hi ha tovallons, una dona bolcant un cubell de fregona ple d’orxata en un altre cubell. Una persona tocant l’orguenet nacional amb uniforme de color de gos com fuig i demanant la voluntat. Els venedors repeteixen amb una energia inesgotable el nom i el preu, el nom i el preu, el nom i el preu del què venen, taladrant la venda als cervells dels qui passen. Toquen el pito, els cotxes que passen pel costat, per si de cas. Ningú s’ha enfadat perquè no he volgut comprar ni he volgut fer la donació. El Maps.me m’ha fallat i m’ha portat a un altre lloc. Un home m’ha dit que anés amb compte que a vegades et roben la bossa, i unes catalanes que passaven per allà m’han dit que no pugés a l’autobús normal que robaven. Per unanimitat els pocs coneguts que tinc a Salto del Agua a l’alcaldia Cuauhtémoc, m’han deixat clar que puc trucar a l’Uber, però els taxistes no perquè són uns lladres, i puc demanar direccions a la gent del carrer, però no als polis perquè són corruptes. He caminat fins a la Condesa, no volia entrar a l’Starbucks, m’hi nego! He passat de llarg buscant una cafeteria de vida normal. Em rendeixo, he reculat i he anat a l’Starbucks pel Wifi, el mobiliari elegant, l’american jazz, l’aire condicionat i el diari. Quina meravella, hi ha gent escriguen a l’ordinador tranquil·lament. M’he posat una tona de canyella en pols a l’ho que suposadament havia de ser una beguda freda de xocolata blanca. Vull tastar coses noves. Això no és més que un got de llet freda amb quatre dits de nata a sobre dintre d’un got de fibra de paper reciclable amb el logo de Starbucks. A dintre d’aquesta cafeteria hi ha 3 persones que em cauen fatal, tenen veu de pito i parlen d’una manera…ajà!!!! M’he enxampat!!! Tinc culture shock!!! Una antropòloga amb culture shock asseguda en un Starbucks a CDMX. Estic cansada, podria quedar-me al llit una setmana llegint llibres. És clar, no he esmorzat bé perquè el menjar que vaig comprar està amagat en alguna habitació o enterrat entre bosses de plàstic a la nevera pudent o a dintre el forn, i m’estic buscant la vida sola. Començo a pensar que el dia només es podrà arreglar anant al MUAC o alguna biblioteca. Fer amics a la Condesa i aconseguir que em facin un petit tour és demanar massa. He llegit el diari Excelsior. Em fa molta angúnia tocar el paper de diari, les fulles són massa llargues, la tinta queda als dits, no puc recolzar el diari a la falda perquè em tenyirà el vestit groc. No m’agrada la forma com estan redactades les notícies. No vull el perjuí a sobre. Llegeixo en diagonal per fer-ne via i veig faltes, les notícies són esgarrifoses, o no arriben a ser notícia. Vull anar a Xalapa, però no ho veig clar, a Cordoba el CJNG Cartel Jalisco Nueva Generacion estan donant guerra als polis, les bandes, i a tot quisqui que es fiqui pel mig. 20 morts aquí, 30 morts allà, 20 morts dintre bosses de plàstic en procés de descomposició, dones desaparegudes, concerts contra la violència masclista. Quan baixo a buscar el metro me’n vaig als primers dos vagons de reglament exclusius per dones i nens. Miro a dintre els vagons plens d’homes i veig un bulto. Em sento incòmode, el vagó pesa, s’hi pogués em posaria una burca per dispersar les mirades. Vull atenció i després no vull atenció. Vull veure’m guapa i entrar en una inauguració d’art on la gent em mira i em pregunta coses i després surto al carrer i al metro i vull ser invisible. He pujat a la L8 cap a Iztapalapa i he anat a veure el concert de Lila Downs.
No vull obrir la nevera i sentir el tuf. Pujaré al cinquè pis, habitació 509 i menjaré barretes energètiques i plàtans. La ciutat de Mèxic m’ha guanyat. Cada dia arribo a l’alberg petada i amb les calces molles de suor i fortor de pixum. El bater no té seient ni tapa i el paper està al passadís. El paper es tira en el cubo i els excrements a dintre el bater. El cos em demana repòs i moltes dutxes. Tinc 44 anys i tinc la menopausa, podria ser que això està lligat amb la meva faceta existencialista. No val la pena que publiqui aquest relat. Avui és el segon dia que estic sola a l’habitació. Durant els últims quinze dies he compartit habitació amb un muralista que viu a Alemanya, una parella d’enamorats portuguesos que venien de Brasil, un noi de Jalisco que ha anat a ajudar a la família a recollir mangos, un australià que l’hi va la música electrònica i fa un any que viatge fent de voluntari als hotels, cinc nois d’ Estats Units que tenen molta son, un militar deshabilitat que pren pastilles perquè no se li’n vagi el cap, una peruana sexy amb tacons i ungles postisses, un advocat de Monterrey que ha d’anar al tribunal, una nòmada digital catalana, un músic francès amb una veneçolana que ha entrat al llit d’estranquis. He anat a la conferència diagnòstic anual nacional LGBTI i a la reunió amb Mònica Mayer i Víctor Lerma del grup de performance Pinto Mi Raya (1989-?) al Laboratorio Arte Alameda per debatre sobre les possibilitats de mantenir els arxius vius http://www.pintomiraya.com/.