He passat tres dies al Central Texas Medical Center hospital vetllant la Susie. Retorno a la vida banyant-me al riu i gaudint de la calma, la natura i la fauna de San Marcos. Aquest matí ens ha deixat als 67 anys. Conec a la Susie del grup de cant dels divendres al migdia a San Marcos i de ballar els diumenges a les 9.00 del matí amb el grup Tribal Joy d’Austin, la comunitat permanent més hippy i més gran que conec. La Susie ha sigut un ídol a San Marcos, la reina de les hippies. La gent ha vingut a l’hospital a fer-l’hi companyia, a acomiadar-se, a decorar l’habitació, portar menjar i olis essencials, cantar cançons dels anys 70 ‘s d’agraïment, amor, pau i felicitat, portar-l’hi regals, posar música, fer reiki i explicar històries. Ella canalitzava cançons, tenia una veu fina molt agradable. Havia fet d’activista i quan les manifestacions es posaven tenses la podies veure cantant i ballant com a eina per plantar cara als polis o defensant les causes amb les seves faldilles llargues hippies i les trenes fins a la cintura. Pintava i feia postals que venia a la universitat per recaptar diners per Hays County Food Bank. No ha tingut mai cotxe, ni telèfon, ni ha anat mai al metge, ni ha estat a les xarxes socials, però des de fa anys que algú va fer un Facebook que es diu https://www.facebook.com/Susie-Viking-Goddess-of-Jones-Dining-Hall-369190903390/ i té més fans que el Texas Athletics Page. Ha sigut una bona mestra de com viure la vida. Ha viatjat per tot Estats Units fent ganxo, va conèixer el seu home fent ganxo i varen continuar fent ganxo junts. Varen anar a Woodstock fent ganxo. Ara fa unes setmanes l’hi vaig preguntar: Susie, how have you traveled without worrying about money? Ella sempre tenia respostes per a tot, era supermega positiva i dolça, i els seus ulls i somriure parlaven per si sols. I em va dir: Sometimes you have to sleep under a bridge or go hungry for a couple days, but you are beautiful and you will make it. Tot i que ha sigut una festa a l’hospital on deixaven passar a tothom a qualsevol hora i cantar tan fort com volguéssim, he quedat una mica emocionalment aplatanada. Al vespre he sortit a reanimar-me, i he anat veure un concert de blues al mític bar Antone’s. M’ha passat a buscar la Joe, la catalana que fa de professora d’antropologia forense a la universitat SWT. Treballa al laboratori reconeixent els cossos que es troben a la frontera entre Texas i Mèxic, els ha d’identificar i després trobar les seves famílies. Porta un tatuatge a l’avantbraç esquerre que és la línia que va dibuixar un electrocardiograma just abans que aparegués la línia horitzontal. L’hi ha fet el tatuador del Barça. Hem anat a l’Antons i hi havia en Mike Keller https://www.antonesnightclub.com/ a l’escenari. Es veu de lluny que és una bellíssima persona, m’agrada una mica, i he pensat que si em deixa, podria fer-l’hi un petó. La gent aplaudia i jo he aixecat els braços i he fet sons amb la boca per cridar l’atenció. No m’ha costat gaire, erem uns 30. Després de cada cançó em mirava i somreia. Ha tocat Texas Blues & Chicago Blues, segur i sexy a la guitarra i cantant. Les meves amigues estaven animades i volien ajudar-me. Quan ha baixat de l’escenari, una l’hi ha anat a dir que vingués. Ha acceptat. Avui per primer cop en un any i mig, compliré la meva paraula. Faré un petó abans de les 00.00. Semblava accessible, i he pensat que feiem bona parella. Necessito un petó per activar el cor, fa temps que no puc estimar d’aquesta manera. Quan ha baixat de l’escenari ja l’hi teníem una cadira llesta; aquest home seria meu, me’l morrejaria, me’l menjaria, i potser dormiríem junts a Austin o a San Marcos, encara que fos de costat. Un bluesman, jove, sembla del 74, prim, ros amb cabell llarg, cabell fi i net, els llavis vermells, la pell com la llet, la cara sense pèl, reia amb la boca torta i extremadament tímid, hipersensible i molt educat. Somriu, però no parla. A mi m’agraden tímids, ploraners, efeminats i intel.ligents…No sé com s’ha atrevit a seure amb mi, m’imagino que ha sigut un repte no aixecar-se i marxar. Quan l’hi dirigia la paraula em mirava als ulls. Quan mira, mira endintre. Te uns ulls vius. Hem estat una hora veient el grup del seu germà, que també toca la guitarra. M’he vegut una copa de vi blanc. Ell no veu. No l’hi he interessat, però tampoc volia marxar, o potser no volia deixar-me sola. Tothom ha marxat. Impossible. El seu germà no ha volgut seure amb nosaltres perque havia de tornar a pujar desseguida a l’escenari. Ara sé qui son Els Keller Brothers. Tot i que he anat “a saco”, he sigut explícita, he pogut agafar-l’hi la mà per uns deu segons. Un dia menys. Si no ho aconsegueixo aviat, m’encongiré. “You’ve got to love when the spirit says love. When the spirit says love you’ve got to love right along. Love when the spirit says love. You’ve got to kiss when the spirit says kiss. When the spirit says kiss you’ve got to kiss right along. Kiss when the spirit says kiss”. Evidentment no vol ser el meu passatemps. Me’n faig creus que aquesta sigui jo. A mi m’agraden les relacions amb continuïtat. De cap manera vull ser el capritx de ningú, però aquesta nit vull ser el desig d’un bluesman i no em fa falta saber res d’ell. M’agrada que està present, no està enfeinat, no està contestant missatges per una pantalla, amagat darrere un mòbil. Estic fogosa. No mou fitxa. Vull esmicolar un desig frustrat, una realitat fraccionada, vull que tot sigui un espai sense límits, vull sumar, vull unir la fractura. Tinc el pit gelat. El vull escalfeir amb l’oli. Tinc oli de cedre que vaig aconseguir a Houston.  Vull viure salvatge i lliure i no m’importa morir.  Al pit fred no hi arriba la sang. Vull ficar-me al llit d’algù i viure l’excitament intel.lectual d’algù altre, vull que algù s’ocupi de tot, de tot l’ho meu. Vull fer un viatge per la llum i no pas tenebròs. No penso fer res…seria pitjor, m’estic divertint una mica i prou.