He conduït milles i milles de desert sense ni una sola construcció, pobles fantasma, gasolineres que fa com a mínim deu anys que no venen gasolina, i cafeteries abandonades. He passat per la carretera 64 (Raton, Capulin, Des Moines, Grande, Grenville, Mount Dora, Clayton) i la carretera 87 (Dalhart). És diumenge a la tarda i no hi ha ni Déu. Algunes cafeteries i botigues tenen els vidres trencats i a dintre està fosc, hi ha trastos o no hi ha res. Em pertorba pensar en l’avorriment que jo passaria si em quedés a viure en un poble mort, sense amor, sense muses, sense força, sense recursos, amb la pols, i les boles de branques d’arbust sec rodolant cap on vol el vent. Jo em vull divertir, conèixer gent, i preferiria no anar a un cementiri de vacances. Els meus amics fa 10 anys que viuen a Trinidad, un poble turístic on l’hivern és molt llarg.

La cafeteria és a baix al poble i la casa és a dalt de la muntanya, a 35 minuts. Hem arribat de nit i nevant. El cotxe ha relliscat pel fang i la neu, i ha sortit de la carretera. No es veu res. Ens havien dit que anéssim amb compte quan pugéssim, que hi havia un precipici. Hi ha un fang englutidor de pneumàtics i una pista de patinatge mortal. He baixat del cotxe perquè el cos quan està en perill avisa, em suen les mans i tota jo estic tensa. En Parmejean vol continuar conduint, tal i fa, arribarem al mateix temps, anem a la mateixa velocitat. A ell tot l’hi va bé, és easygoing, i no ha fet ni una ganyota quan he dit que jo baixo aquí. Tinc bon calçat i he arribat a casa caminant, congelada, i amb dos dits de fang a les soles de les botes. Per sort escric i tinc projectes que vull meditar i m’anirà bé quedar-me sitiada a dalt d’una muntanya on no hi he estat mai, amb els amics, amb menjar, i una llar de foc que manté la casa tan calenta que puc anar amb màniga curta.

Sóc entre Ludlow i Aguilar, en el Canyon del Agua, a 2400 metres d’altura. A Ludlow hi va haver la massacre dels miners. Hi ha un home que ven conills o l’ho que l’hi demanis, i una licoreria ruïnosa, que has de tocar el timbre. A Aguilar, Al Capone s’hi refugiava quan la situació a Chicago es posava massa tensa. Al Capone tenia una casa i un túnel que anava fins a Main Street Aguilar que hi podia passar amb una pick up i fer contraban de licor (1920’s – 1930’s). Traficava Moonshine fermentat amb blat de moro. Moonshine és com Everclear, l’he provat, és com un verí. Aquest comtat es diu county Animas, el carrer principal també es diu Animas, el riu és el Purgatory river, el comtat del poble del costat es diu Huerfano county i les muntanyes es diuen Sangre de Cristo.

El cel és d’un blau que penetra els sentits, el temps és un veredicte, la casa és de fusta, 16C a fora i 25C a dintre, el sol és giradís, i l’aire límpid. A vegades costa de respirar perquè amb l’altura hi ha menys oxigen. Tenim tots els luxes, un jacuzzi exterior amb vista als Spanish peaks, un parell d’hamaques, una barbacoa, internet, boscos interminables, una cuina que dóna gust cuinejar, una casa espaiosa amb finestres grans i saletes d’estar fetes a mida, i molts espais on puc perdre’m en el silenci. Ho fem tot entre tots.

El silenci el trenquen els galls d’indi salvatges, corbs, falcons, o Western Steller’s Jays. Espero poder veure un os, una serp de cascavell, un mussol, un paon, un ant (o alces)…diuen que no fa gaire, va passar per Ludlow un ramat salvatge d’uns 100 uapití. Em quedo recollida en la natura i semblo una transcendentalista.

M’encanta veure animals rars, gent diferent, camins nous, i sentir-me que sóc una altra. Vull ser una altra, vull fer unes vacances de mi mateixa, vull ser camaleònica, i lliure. Com més lliure sóc, menys necessito. Aquí no passa mai res. Un lleó de muntanya ha matat un cérvol i els gossos, que en tenim 5, juguen amb la pota fins que en Wilber s’apodera d’ella, la fa voltar, la llepa amb insistència i se la menja. M’ensenyen la carmanyola d’un home que en els 1930 ‘s va seure sota aquests arbres on ara hi sóc jo. M’expliquen una història, una versió, d’un animal que el va matar. La carmanyola és l’únic objecte que aquesta persona ens va deixar. Tinc tants objectes vius esperant ser usats. Aquests dies he adquirit unes arracades de vidre.

A Colorado estan standby esperant que les plantes s’assequin. Fer de jardinera i cuidar cada dia de les plantes és com esperar que pareixi una dona prenyada. Tot es fa amb previsió i minimitzant els possibles entrebancs perquè tot surti bé. És important crear les condicions ambientals ideals, espectant el moment oportú per trasplantar, podar, posar a assecar, tornar a podar, i empaquetar. No es poden fer les coses, ni abans, ni després del que toca. Hi ha normes que no es poden trencar. Els errors es paguen cars.

Vull estar sola, torno a estar amb mi. Em sento tranquil·la, amb molta serenor i he recuperat la motivació per tirar endavant nous projectes. Des d’aquí dalt és fàcil somniar. He escrit en una pàgina neta, nova, al meu diari: m’encantaria llogar una casa gran (per unes 7 persones) a prop de Calella per 1. crear una residència d’artistes i 2. treballar a casa fent massatges i donant classes de ioga.

Les corbes sense visibilitat em fan quedar a casa. Només baixo al poble quan és absolutament necessari. Des d’aquí puc veure Kansas. La carretera, si és de dia, és breathtaking, em talla la respiració de l’ho impressionant que és el paisatge i a la vegada em volen sortir els budells per la boca. De nit, si no hi ha fang, no em fa por. Quan baixo al poble a obrir la cafeteria, travesso les mines de Ludlow i després la plana inacabable (The Great Planes). S’ha acabat la fred i de nit quan he tornat cap a casa amb el cotxe, he anat amb el cap a fora de la finestra, sentint a la cara les diferents temperatures de l’aire de la gran plana i de la muntanya. He vist 3 cérvols mula i un conill.

Ara gràcies als dispensaris legals de maria, que n’hi ha 30 en un poble de 4000 habitants, tenen més ambient. Aquí és legal anar amb la pistola a la pistolera dels pantalons, en Jimmy va així pel món…me l’he trobat a l’Autozone i hem parlat de música. El bar (The Grill) tanca a les 22.00 quan hi ha open-mic, les botigues obren d’11 a 4 i hi ha un parell de sessions de Hot Yoga al dia. El primer divendres del mes val la pena sortir perquè hi ha l’art walk, tothom aprofita a obrir, i si tenen local, preparen un pica-pica per socialitzar. Si vols gresca has de conduir tres hores i anar a Denver. He pensat que aquí no hi havia res per a mi, m’he passat dos dies buscant gent per internet per fer amistat, mestres de ioga, artistes, residències de hippies i d’artistes, taròlegs, antropòlegs i catalans. He trobat que al Corazon Gallery inauguraven exposició, al Brad Kirky Photography inauguraven exposició on podies participar amb les teves fotos per 5 dòlars i repartien 400 dòlars en premis. A casa d’en Lucky (el col·leccionista d’art) tots els divendres hi ha festa. Cada dia està mort i avui hi ha overbooking. Tots han tornat a les muntanyes i jo m’he quedat al poble, m’he preparat un llit a la cafeteria, amb un matalàs prim d’escuma que tenen guardat en un magatzem fosc. M’he quedat a dormir a la cafeteria per poder sortir amb en Raggio i la Mary i fer unes lectures de ioga de bon matí al Hot Yoga. M”ha picat algu a la part esquerra del clatell. No saben que és.

He anat al Museu de la Massacre de Ludlow i he fet el pica-pica amb algun descendent dels miners que varen morir l’abril 20, 1914. Tenien alguna espelma i l’exposició és tan trista que fa plorar. Hem menjat poma tallada amb un “dip” de caramel i shortbread handmade cookies. En aquell temps a Ludlow els miners treballaven de 12 a 14 hores al dia, per la companyia Rockefeller. Com que varen decidir fer vaga per demanar millora en les condicions de treball, els varen fer fora de les cases, i a ple hivern amb neu i tot varen haver de viure en tendes de campanya 1913-14, catorze mesos. La massacre va ser un atac de la guàrdia nacional de Colorado i els guàrdies de la companyia minera contra una colònia de tendes de campanya, sense llum, ni calefacció, on hi vivien 1200 famílies de miners de carbó immigrants de 20 països diferents. Varen fer vaga durant 1 any. El 20 d’abril de 1914, a en Louis Tikas, un dels organitzadors del sindicat, el varen disparar per l’esquena i la Mother Jones la varen ficar a la presó. Varen cremar 2 dones i 11 nens que estaven amagats en un forat sota la tenda #52. Algunes famílies varen perdre tots els fills en aquell forat. Durant els 10 dies de guerra varen morir 75 miners. John. Rockefeller Jr. va ser l”home més odiat d’Estats Units. El desembre 10, 1914 es va acabar la vaga. A l’abril 27, 1917 hi va haver el pitjor desastre de mines de carbó en tota la història de Colorado, varen morir 199 miners. El 1935 varen passar el Wagner Act que garantia els drets dels treballadors a organitzar-se, formar sindicats i negociar amb les empreses.

Trinidad té algun turista els caps de setmana, i es veu que a l’estiu s’emplena. Com a tots els pobles, la gent parla i tot se sap. Trinidad té un Newsletter, i si fas alguna cosa que no hauries de fer, escriuen sobre tu sense pèls a la llengua. A les reunions de veïns, que els meus amics no hi han anat ni un sol cop, els veïns s’odien els uns als altres i necessiten un poli perquè si no es maten. Molts condueixen a tota hòstia perquè per les carreteres hi ha pocs veïns. Des de lluny veus el núvol de pols que aixequen les rodes amb la velocitat.

Hem anat a veure una altra propietat on algú ha vingut a matar ossos. Han portat un pícnic, una taula, una ampolla de Markers Mark (whisky) i un gall d’indi i potes de pollastre com a esquell.

He tirat les cartes a One Raggio Art Gallery, al Hot Yoga on Main, i Corazon Art Gallery. La gent m’ha preguntat com fer-ho per deixar una de les dues feines, com entrar en l’última etapa de la vida i envellir bé, i com desenvolupar la carrera professional a Califòrnia.

Ni m’he adonat que han passat deu dies, però el meu cos, sí, m’he engreixat. Si em passo una mica, em tiben els leggings. Em tiben les calces. Em tiba allò que està en perill de perdre’s i que tant necessito tenir amb mi. No vull deixar anar res, ni a ningú. Per aixo m’haig de controlar. El meu cos de quarentona està passant la fase crítica cap als quaranta-cinc. Encara sóc a temps a salvar-l’ho, però el temps se m’escapa dels dits, el temps me’l menjo, quan em dono conta, ja és hora de sopar, dinar o esmorzar, i tinc gana, i si no, me la fan venir. Salsa de tomata que ha fet xup-xup durant tres hores, pans de pessic de carabassó amb melmelada, tofu amb okra i salsa de gingebre, carns cuinades a la barbacoa, batuts de plàtan amb crema de cacauet, quefir amb pastís de pastanaga…Tinc el paladar esbalaït.

Per uns dies torno a ser meva i no dels altres, el cap i el cos son lliures i puc descansar i pensar en les meves coses, l’equilibri perfecte entre el món de fora i el de dintre. A en Permajean tot l’hi va bé, sempre em dóna la paraula, i no em porta mai la contrària. Els meus pares, quan era molt petita, em varen trobar plorant desconsoladament i els hi vaig dir consternada que m’havien “tret la raó” i evidentment, fins i tot a mi em riure que jo sigui així.

L’hi he proposat a en Parmejean de fer la performance Bony Presentation per als nostres amics, i ha acceptat.

“A Bony Presentation 

Predatory Reduviidae (or assassin bugs) liquefy the inside of a prey with their lethal saliva and then eat the prey. This process is called extraoral digestion. You might have to do what the other say, you might like being submissive, you might integrate and balance well the other(s) request. Or you might find yourself reacting like an assassin bug.

We are pleased to invite you to our exhibitionist presentation. You might catch up with us in giving and taking actions, orders and requests. Until one says no more and the other has to adjust to the other’s decision. Witnesses will be weighting bones out and assessing if it is worth the time. Respecting yourself means doing things on your own time and responding to lofty goals and mundane battles with positiveness. The many ways to present love and build people up are through presents, service (such as washing the dishes), words, physical contact, and deeds that you do for the community.

Anything for you my love, cakes for the king-queen of heaven, don’t fart so much, chew your food better, please, wash your feet, cut your nails, take a bath, put the knives to dry looking down, turned off the sound of your Facebook messenger. Love knows no bounds, however, our reactions to familiarity diminishes respect. We grow in a way that we hold together, and when we are straight, we are strong. Everybody will see the puzzle and will let go and put an end when the game is over.”

Presentaciò Òssia, és una peça portada a terme el 10 d’abril. Es basa en objectes, ossos. Aquests ossos i molts més estaven plens de pols a sobre d’un armari, amb altres ossos que han estat recollits en aquesta muntanya durant els últims deu anys. Hem fet la performance a la saleta d’estar de la casa de Trinidad, per en Clay, la Luz i els seus cinc gossos. La duració ha sigut d’entre 7 i 10 minuts. Ens hem assegut de cares, a sobre dos troncs que servien de tamboret, i ens hem anat passant els ossos, a poc a poc, tres vèrtebres unides per dos tronquets de pinassa, i dues banyes de dos animals: cérvol i un ant. Amb excepció de dues vegades que m’he posat un tronc als braços com un nadó, i un altre com un collarí.

Presentaciò Òssia, vol mostrar la conversa visual íntima entre dues persones per solucionar les oportunitats i dificultats de la convivència i donar valor al respecte i al compromís.

D’acomiadament ens hem ficat pels camins a prop del llac. Hem anat a la casa de l’Edgar i la Theresa. M’encanten les parelles funcionals. Saben cuinar, compren bons vins i licors i expliquen, amb grans dons d’interpretació, facècia i sucositat, històries dignes d’escriure. (Les històries d’en Dangerous Dan que és un veí, i les d’un musulmà que porta daga i pistola i quan discuteix es toca la pistola…etc…). La Theresa i l’Edgar es varen conèixer en un mini mercat-coop que hi havia a baix al poble. L’Edgar és geòleg, durant 30 anys va extraure el petroli i té remordiments d’haver contaminat l’aigua de molta gent, amb el fracking (fracturació hidràulica). Un dia que anava cap a la feina va decidir deixar-ho tot i va passar de llarg. Va continuar conduint. Quan vas tan mal encaminat, l’ho millor és marxar, amb propòsit i sense destinació definida. No es va acomiadar de ningú, el varen buscar durant un any. No volia veure a ningú, com més endintre del bosc, menys gent veia, i més l’hi agradava. Pel camí es va trobar un gos que l’havien disparat a la gola, el va recollir, el va curar i se’l va quedar. Va anar de poble en poble fins que va arribar a Trinidad. Quan va arribar a Trinidad va veure que el poble estava mort, que no hi havia gent, i que no hi havia futur, no canviaria res. Durant un any només va parlar amb el gos. Volia una vida nova i es va enamorar de la Theresa. La Theresa és manetes…fa casetes de fusta, whimchimes, i melmelades boníssimes!!!!

De moment continuo avançant amb el viatge, ara cap a Arkansas. Encara tinc pendent de fer un parell d’accions importants. El temps, la distància, els amics, viatjar, escriure, les fotos, els llibres, la mùsica, el bon menjar, l’art, la natura, els banys al riu, les performance, fer ioga, celebrar i complaurem….tot ajuda…m’he curat les ferides i he construit sobre els fràgils desacords. Fa uns mesos em fotia el pa amb mantega com si fos el cos de Crist, per fer baixar coll avall la tristesa i la buidor. Ara cada dia sóc un lloc nou, sóc l’arcadia, i tinc tot un món per explorar i compartir-lo. Haig de lluitar per sobreviure, obrir nous horitzons, tinc mes temps i energia per estimar-vos. Puc fer el que m’agrada i reconduir el meu esperit quan jo vull, per sortir o quedar-me en el cul de sac.