He decidit continuar el road trip amb en Parmejean, un pagès d’Illinois, professor de biologia i infermer d’emergències. El conec del grup de cantaires i dansaires hippies de San Marcos. Em va aconseguir el contacte per donar classes de ioga en el 2013 al Texas Commission of Environmental Quality a Austin. Jo vull anar a Colorado a veure els amics i ell vol anar a viure al Dancing Rabbit https://www.dancingrabbit.org/, Rutledge, Missouri. Anem amb un Lincoln 1999, he deixat el Nissan a San Marcos. És un viatger autèntic. El seu sac de dormir és del 1977, en aquell temps l’hi va costar 90$. Per a ell, qualsevol bosc o casa és un bon lloc per posar l’hamaca i cuinar amb el fogonet. Estem fent una residència a casa de l’artista D. a Harper (Kerrville), Texas. D. és una de les meves millors amigues, tot i que no hi parlo gaire. El correu electrònic no l’hi funciona, no contesta mai el telèfon, i no té ordinador.Això havia sigut terra de Comanxes. Sense buscar, trobes puntes de fletxa i altres eines de pedra. L’última vegada que varen venir els Comanxes en el 1870 varen trobar el rebesavi de la D. i es varen emportar els seus cavalls i un poni. El rebesavi va negociar que l’hi tornessin els cavalls, el poni no va poder ser perquè se l’havien cruspit. Els Comanxes eren nòmades, vivien a Palo Duro Canyon (on també hi havia els Cheyenne, els Arapaho i els Kiowa) i durant segles venien a Harper a la primavera i marxaven a l’hivern fins que hi va haver the Red River War i el govern d’Estats Units va guanyar. Hi va haver una massacre, els hi van matar els caballs, ho varen cremar tot, i van obligar als natius americans que van sobreviure a marxar de casa i viure en reserves.

Els retirs artístics sempre són experiències espirituals. Conec la D. de quan anava a fer cowgirl yoga amb les hippies del bosc de San Marcos. Fèiem ioga a casa seva, en una casa grandiosa de fusta, de dos pisos i quatre porxos, encofurnada al bosc. I després fèiem assemblatge d’objectes trobats a casa de la veïna https://www.eyeofthedogartcenter.com/, una altra meca pels artistes. Tota la casa era una obra d’art, fins i tot al bany hi havia una exposició i una petita saleta d’estar. En el 2013 vaig anar a veure a la caravana d’Austin, gran obra artística. Ara estic presenciant la meravella de Harper, una casa construïda amb materials i objectes trobats i amb història, amb molts colors, plantes, llum natural, autosuficient i aïllada al bosc. Entrar a la casa és submergir-se al món de la D. i la D. és una poesia caminant, és divertidíssima, i té un cervell on s’hi pot fer submarinisme.

Ja fa nou anys que la D. em convida a Harper i fins ara no hi he pogut anar. Ens ha preparat una infusió de menta i bolets màgics psilocyba cubensis. Em feia por que em sentarien malament. En el 2012 va ser l’últim cop que vaig prendre enteògens amb els indis de Texas amb qui anava de cerimònia cada tres mesos, durant deu anys. Però bolets, n’havia sentit a parlar, i tot i que ho tenia a la llista de coses que volia provar, quan per sorpresa m’han preparat la infusió, com un regal fet amb consciència i molt d’amor, no n’estava segura de voler tirar endavant l’experiència. Ha sigut preciós. Hem sigut tres, la D, en Parmejean, I jo. Ens ho hem begut tot conversant, com aquell que fa la Coca-Cola. De seguida he vist llums psicodèliques que podia tocar amb la mà i fins i tot dirigir-les. Hem anat al laberint de pedra de la D. M’he assegut tan tranquil·la sobre les roques del laberint sense pensar que aquí hi poden haver escorpits i aranyes. Per aquesta zona pots trobar llagostes que volen, colibrís, galls d’indis, longhorns, buffalo, llames, mountain lyons, bobcats, coiots i porcs senglars. He preguntat: Com ho puc fer per gaudir del llarg silenci quan es perllonga per sobre els meus límits? Vull allò que no existeix. Vull estar sola i acompanyada a la vegada. M’encanta el festeig etern, perquè sé que no passarà mai res, i en canvi passa de tot; sobretot em vull sentir acompanyada per un home perfecte, un geni, un marit fet d’aire que estimula la creativitat. Que faré per deixar les expectatives de tenir parella i recuperar l’equilibri?

He caminat per dintre el laberint fins al centre i després cap enfora. He rebut el missatge concluent. I m’he adonat que un arbre tenia cara. A partir d’allà tots tenien cara. Després he anat a veure la posta de sol a l’altre cantó de la muntanya, i a demanar consell al bosc. He preguntat com fer les meves classes de ioga més interessants i només posant la mà a sobre dels arbres, he rebut instrucció. Cada arbre que tocava tenia un missatge per a mi. Hi havia arbres que no volien parlar i n’hi havia un que ha dit que dormís a sota d’ell i que em donaria el missatge quan estigues adormida. Així, que ara tinc un mini manual de hatha ioga del què m’han explicat uns 10 arbres, i un parell de cactus.

Els viatges a l’altre món sòn un tema molt seriós. Tinc un màster en antropologia de la medicina. He estudiat xamanismes, estats alterats de consciència i els rituals de la mitja lluna dels natius americans del Sud de Texas. No és la primera vegada que vaig a l’altre món, ni serà l’última. Els natius americans consideren aquest estat de consciència el món real, i no pas una al·lucinació. Els enteògens són una medicina i no pas una droga. Jo sóc molt normal i no crec en coses rares. He tornat a casa a temps per poder posar-me una llanterna frontal mans lliures i he tornat a sortir a demanar consell al bosc. Això no passa cada dia. M’he hagut d’organitzar la nit perquè se m’ha girat molta feina i ho volia escriure tot. M’he trobat a l’armadillo, per segona vegada, i l’he seguit fins que se n’ha anat corrents sota uns arbustos. El gat l’hi saltava a sobre, i ell tenia gana, no perdia ni un segon amb en Leroy. Xuclava amb la trompa cap a dintre a terra i rosegava herba. Te les orelles petites i rodones, una closca com una armadura amb diverses capes, i unes potes amb sacsons que semblen cordes amb filaments d’espart. Els armadillos tenen visió tunel, no s’hi veuen gaire. Aquest animalot està a Texas des del Plistocè, fa 2,59 milions d’anys. També des de lluny podia reconèixer a dintre l’herba els ulls florescents d’unes cuques amb potes llargues.

He tornat a casa perquè volia menjar un entrepà de crema de cacauet i volia que la D. no se n’anés a dormir. La D. m’ha fet un massatge als peus i al tocar-me les connexions nervioses, he vist fonts de colors, com la Font de Montjuïc, i palmeres dels focs artificials. Després del massatge m’he adormit. No he tingut gens de ressaca, ni se m’ha inflamat el colon. Em trobo molt bé i sóc feliç.

Fem uns esmorzars boníssims: quinoa, plàtan, nous caramel·litzades i canyella. M’he banyat al cel ras. Per tenir als colibrís volant per sobre la banyera, he posat a la menjadora d’ocells una tassa de sucre i dues d’aigua. Els hi encanta el color vermell i paren davant el gerani, la menjadora vermella i la cortina vermella. La banyera és blava. M’he ficat a la cort, he aixecat el vedell per portar-l’ho a mamar, i he sentit el cor acceleradíssim. L’he premut contra el meu pit, com un ninot, mentre content movia la cua de dreta esquerra, dreta esquerra, sense parar.

Hem anat a una botiga local que venen de tot, pistoles per matar els cérvols, les de matar altres bèsties, pantalons texans amb pitet, camises de quadros, barrets de cowpoakes, banderes americanes, àngels i creus. He vist cabres amb barba llarga, xais amb el cap negre i vaques negres. La D. m’ha portat a passeig pel rierol que travessa les seves 1618 hectàrees i he vist caps grossos, i les destrosses que han fet els porcs senglars. Hi ha porcs senglars gegants que s’assemblen més a un rinoceront que a un senglar. Abans tot era més verd, ara tenen el problema dels paràsits (oak wilt) que ataquen als pacaners Carya illinoinensis.

Hem tornat a casa i he vist dos cérvols saltant i perseguint-se. És un terreny de secà on la vida no és pas fàcil. Tot t’ho has de fer tu sola, no ve ningú a ajudar-te perquè estàs cada dia mes lluny de tot, més a prop dels 50 ‘s que dels 40 ‘s. I hi ha gent que es vol estimbar en les rectes, cecs que condueixen, famílies disfuncionals. Són pocs. Tens menys possibilitats de trobar gent amb qui entendre’t. Abans hi havia la sala de ball country, ara ja no existeix. Hi ha el rodeo, el bar d’uns bikers, tipus Harley Davison. És terra de vinyes i de republicans (seguidors d’en Trump). Hi ha esglésies per tot arreu, i dos taxidermistes. Hi ha dos parcs recreatius per caçadors on tenen cria d’animals. Harper és tan petit que els carrers tenen el cognom de la família que hi viu i, tot se sap, com a Calella.

Hem passat quatre dies amb la D. i hem marxat cap a Palo Duro Canyon. He caminat moltes hores i he tingut molt de temps per pensar. A vegades penso amb un home que m’abraça. No ser corresposta és com quan et treuen el pernil salat de la boca. El tastes, pero no te’l pots menjar. Quan comences en vols més. Retorno, sense saber perque, a un home que s’ha de cosir, que s’ha de muntar, a una vida que em falta home. M’haig de controlar per no molestar. Haig de pensar-hi amb una mida correcte, ni massa, ni massa poc, perquè si no, se m’en va l’olla. Mentalment faig una infracció. Abans tenia altres prioritats, altres coses al cap, dormia amb els llibres. Els llibres sempre m’han salvat.

Vaig a veure el mecànic, a buscar les peces que em fan falta, a canviar la llanta, a les estanteries de ferro, plenes de peces de ferro, un home que te els dits esberlats, tallats de fer força amb les eines, amb la grassa de les eines a dintre les ferides dels dits botits, unes mans grosses, uns dits musculosos de treballar el ferro. En una lleixa on tot és de segona mà, tot és usat i a la de sota hi ha alguna peça nova. En mi, tot és de colors vius, encara porto els colors de Mèxic, m’he folrat de vestits nous i colors alegres. Un malefici es pot tallar amb tisores? Un malefici es pot caminar enrere, es pot tornar a un punt de partida? Es pot oblidar?, esborrar? No trobaràs mai més a ningú com jo. Quina perversitat de dir a una jove de 25 anys. Ha sigut una profecia, però no pas un càstic.