Des del 1990 que no faig ganxo. No se m’ocorreria fer ganxo a Catalunya i menys a Mèxic, però quan he arribat a l’aeroport de Querétaro, l’Ale, em diu que no ha estat mai en aquest aeroport i que mentre jo feia cua per comprar els tiquets d’autobús, ella s’ha assabentat que l’autobús econòmic, que els “gringos” en diuen chicken bus, passa una mica més lluny, que ens toca caminar i potser fer ganxo. He conegut l’Ale 30 minuts a Texas, una hora a l’aeroport de San Antonio, una hora de viatge d’avió a Monterrey, i de Monterrey a Querétaro hem volat en seients separats. És xilena-catalana i fa tres anys que viu a San Miguel de Allende. Ara ja puc esborrar de la meva llista tenir una experiència Thelma i Louise. Hem arribat tan lluny com hem pogut amb el carro portamaletes de l’aeroport, fins que la roda se’ns ha quedat enganxada en un forat. Hem sortit de l’aeroport enmig d’un desert amb quatre palmeres, la calor a 30 graus, el sol que pica la pell i fueteja el desert, les muntanyes seques, els cactus, i la pols. Ens hem assegut sobre les maletes a l’ombra d’un rètol i jo de reüll me l’he mirat com fumava, i he vist que efectivament fumava com una Thelma de veritat. Reconec una Thelma des de lluny, i vull dir amb això una dona de mòn, una viatjadora, tot i que va amb una maleta de pell sense rodes. Una dona forta, amb milers de recursos, que res la guanya i que sap buscar-se la vida, se sap moure, és generosa amb tothom, i a la vegada prudent. Hem decidit viatjar juntes i ara no em faré enrere, no fos que se’ns escapa l’autobús. Vull obtemperar i anar fins allà on em vulguin portar, fins al final i assumint les conseqüències. Vull cremar-me el cabell i la pell, vull la pols a la roba i al cabell…que els peus em bullin!!! vull sentir la gana un altre cop. Un cotxe ha reculat per portar-nos. Una parella amb una pick up truck ens ha deixat en una altra carretera llarga sense fi, i sense parada d’autobús. Allà hem esperat fins que ha passat un autobús. Crec que hem pujat sense ni demanar a on anava. Era un autobús com els d’abans, amb els seients amb força grau d’obliqüitat, encoixinat i tapissat de tovallola, i amb finestres grans obertes per poder recolzar l’avantbraç, treure el cap sencer, sentir l’aire calent com manyaga la cara i veure la vida com passa sense filtres, sense obturació de vidre. La música ranxera a tot volum dóna la sensació d’estar en una festa. Sola, no ho sé, però juntes arribarem tan lluny com ens ho proposem.