He decidit continuar el road trip amb en Parmejean, un pagès d’Illinois, professor de biologia i infermer d’emergències. El conec del grup de cantaires i dansaires hippies de San Marcos. Em va aconseguir el contacte per donar classes de ioga en el 2013 al Texas Commission of Environmental Quality a Austin. Jo vull anar a Colorado a veure els amics i ell vol anar a viure al Dancing Rabbit https://www.dancingrabbit.org/, Rutledge, Missouri. Anem amb un Lincoln 1999, he deixat el Nissan a San Marcos. És un viatger autèntic. El seu sac de dormir és del 1977, en aquell temps l’hi va costar 90$. Per a ell, qualsevol bosc o casa és un bon lloc per posar l’hamaca i cuinar amb el fogonet. Estem fent una residència a casa de l’artista D. a Harper (Kerrville), Texas. D. és una de les meves millors amigues, tot i que no hi parlo gaire. El correu electrònic no l’hi funciona, no contesta mai el telèfon, i no té ordinador.Això havia sigut terra de Comanxes. Sense buscar, trobes puntes de fletxa i altres eines de pedra. L’última vegada que varen venir els Comanxes en el 1870 varen trobar el rebesavi de la D. i es varen emportar els seus cavalls i un poni. El rebesavi va negociar que l’hi tornessin els cavalls, el poni no va poder ser perquè se l’havien cruspit. Els Comanxes eren nòmades, vivien a Palo Duro Canyon (on també hi havia els Cheyenne, els Arapaho i els Kiowa) i durant segles venien a Harper a la primavera i marxaven a l’hivern fins que hi va haver the Red River War i el govern d’Estats Units va guanyar. Hi va haver una massacre, els hi van matar els caballs, ho varen cremar tot, i van obligar als natius americans que van sobreviure a marxar de casa i viure en reserves.

Els retirs artístics sempre són experiències espirituals. Conec la D. de quan anava a fer cowgirl yoga amb les hippies del bosc de San Marcos. Fèiem ioga a casa seva, en una casa grandiosa de fusta, de dos pisos i quatre porxos, encofurnada al bosc. I després fèiem assemblatge d’objectes trobats a casa de la veïna https://www.eyeofthedogartcenter.com/, una altra meca pels artistes. Tota la casa era una obra d’art, fins i tot al bany hi havia una exposició i una petita saleta d’estar. En el 2013 vaig anar a veure a la caravana d’Austin, gran obra artística. Ara estic presenciant la meravella de Harper, una casa construïda amb materials i objectes trobats i amb història, amb molts colors, plantes, llum natural, autosuficient i aïllada al bosc. Entrar a la casa és submergir-se al món de la D. i la D. és una poesia caminant, és divertidíssima, i té un cervell on s’hi pot fer submarinisme.

Ja fa nou anys que la D. em convida a Harper i fins ara no hi he pogut anar. Ens ha preparat una infusió de menta i bolets màgics psilocyba cubensis. Em feia por que em sentarien malament. En el 2012 va ser l’últim cop que vaig prendre enteògens amb els indis de Texas amb qui anava de cerimònia cada tres mesos, durant deu anys. Però bolets, n’havia sentit a parlar, i tot i que ho tenia a la llista de coses que volia provar, quan per sorpresa m’han preparat la infusió, com un regal fet amb consciència i molt d’amor, no n’estava segura de voler tirar endavant l’experiència. Ha sigut preciós. Hem sigut tres, la D, en Parmejean, I jo. Ens ho hem begut tot conversant, com aquell que fa la Coca-Cola. De seguida he vist llums psicodèliques que podia tocar amb la mà i fins i tot dirigir-les. Hem anat al laberint de pedra de la D. M’he assegut tan tranquil·la sobre les roques del laberint sense pensar que aquí hi poden haver escorpits i aranyes. Per aquesta zona pots trobar llagostes que volen, colibrís, galls d’indis, longhorns, buffalo, llames, mountain lyons, bobcats, coiots i porcs senglars. He preguntat: Com ho puc fer per gaudir del llarg silenci quan es perllonga per sobre els meus límits? Vull allò que no existeix. Vull estar sola i acompanyada a la vegada. M’encanta el festeig etern, perquè sé que no passarà mai res, i en canvi passa de tot; sobretot em vull sentir acompanyada per un home perfecte, un geni, un marit fet d’aire que estimula la creativitat. Que faré per deixar les expectatives de tenir parella i recuperar l’equilibri?

He caminat per dintre el laberint fins al centre i després cap enfora. He rebut el missatge concluent. I m’he adonat que un arbre tenia cara. A partir d’allà tots tenien cara. Després he anat a veure la posta de sol a l’altre cantó de la muntanya, i a demanar consell al bosc. He preguntat com fer les meves classes de ioga més interessants i només posant la mà a sobre dels arbres, he rebut instrucció. Cada arbre que tocava tenia un missatge per a mi. Hi havia arbres que no volien parlar i n’hi havia un que ha dit que dormís a sota d’ell i que em donaria el missatge quan estigues adormida. Així, que ara tinc un mini manual de hatha ioga del què m’han explicat uns 10 arbres, i un parell de cactus.

Els viatges a l’altre món sòn un tema molt seriós. Tinc un màster en antropologia de la medicina. He estudiat xamanismes, estats alterats de consciència i els rituals de la mitja lluna dels natius americans del Sud de Texas. No és la primera vegada que vaig a l’altre món, ni serà l’última. Els natius americans consideren aquest estat de consciència el món real, i no pas una al·lucinació. Els enteògens són una medicina i no pas una droga. Jo sóc molt normal i no crec en coses rares. He tornat a casa a temps per poder posar-me una llanterna frontal mans lliures i he tornat a sortir a demanar consell al bosc. Això no passa cada dia. M’he hagut d’organitzar la nit perquè se m’ha girat molta feina i ho volia escriure tot. M’he trobat a l’armadillo, per segona vegada, i l’he seguit fins que se n’ha anat corrents sota uns arbustos. El gat l’hi saltava a sobre, i ell tenia gana, no perdia ni un segon amb en Leroy. Xuclava amb la trompa cap a dintre a terra i rosegava herba. Te les orelles petites i rodones, una closca com una armadura amb diverses capes, i unes potes amb sacsons que semblen cordes amb filaments d’espart. Els armadillos tenen visió tunel, no s’hi veuen gaire. Aquest animalot està a Texas des del Plistocè, fa 2,59 milions d’anys. També des de lluny podia reconèixer a dintre l’herba els ulls florescents d’unes cuques amb potes llargues.

He tornat a casa perquè volia menjar un entrepà de crema de cacauet i volia que la D. no se n’anés a dormir. La D. m’ha fet un massatge als peus i al tocar-me les connexions nervioses, he vist fonts de colors, com la Font de Montjuïc, i palmeres dels focs artificials. Després del massatge m’he adormit. No he tingut gens de ressaca, ni se m’ha inflamat el colon. Em trobo molt bé i sóc feliç.

Fem uns esmorzars boníssims: quinoa, plàtan, nous caramel·litzades i canyella. M’he banyat al cel ras. Per tenir als colibrís volant per sobre la banyera, he posat a la menjadora d’ocells una tassa de sucre i dues d’aigua. Els hi encanta el color vermell i paren davant el gerani, la menjadora vermella i la cortina vermella. La banyera és blava. M’he ficat a la cort, he aixecat el vedell per portar-l’ho a mamar, i he sentit el cor acceleradíssim. L’he premut contra el meu pit, com un ninot, mentre content movia la cua de dreta esquerra, dreta esquerra, sense parar.

Hem anat a una botiga local que venen de tot, pistoles per matar els cérvols, les de matar altres bèsties, pantalons texans amb pitet, camises de quadros, barrets de cowpoakes, banderes americanes, àngels i creus. He vist cabres amb barba llarga, xais amb el cap negre i vaques negres. La D. m’ha portat a passeig pel rierol que travessa les seves 1618 hectàrees i he vist caps grossos, i les destrosses que han fet els porcs senglars. Hi ha porcs senglars gegants que s’assemblen més a un rinoceront que a un senglar. Abans tot era més verd, ara tenen el problema dels paràsits (oak wilt) que ataquen als pacaners Carya illinoinensis.

Hem tornat a casa i he vist dos cérvols saltant i perseguint-se. És un terreny de secà on la vida no és pas fàcil. Tot t’ho has de fer tu sola, no ve ningú a ajudar-te perquè estàs cada dia mes lluny de tot, més a prop dels 50 ‘s que dels 40 ‘s. I hi ha gent que es vol estimbar en les rectes, cecs que condueixen, famílies disfuncionals. Són pocs. Tens menys possibilitats de trobar gent amb qui entendre’t. Abans hi havia la sala de ball country, ara ja no existeix. Hi ha el rodeo, el bar d’uns bikers, tipus Harley Davison. És terra de vinyes i de republicans (seguidors d’en Trump). Hi ha esglésies per tot arreu, i dos taxidermistes. Hi ha dos parcs recreatius per caçadors on tenen cria d’animals. Harper és tan petit que els carrers tenen el cognom de la família que hi viu i, tot se sap, com a Calella.

Hem passat quatre dies amb la D. i hem marxat cap a Palo Duro Canyon. He caminat moltes hores i he tingut molt de temps per pensar. A vegades penso amb un home que m’abraça. No ser corresposta és com quan et treuen el pernil salat de la boca. El tastes, pero no te’l pots menjar. Quan comences en vols més. Retorno, sense saber perque, a un home que s’ha de cosir, que s’ha de muntar, a una vida que em falta home. M’haig de controlar per no molestar. Haig de pensar-hi amb una mida correcte, ni massa, ni massa poc, perquè si no, se m’en va l’olla. Mentalment faig una infracció. Abans tenia altres prioritats, altres coses al cap, dormia amb els llibres. Els llibres sempre m’han salvat.

Vaig a veure el mecànic, a buscar les peces que em fan falta, a canviar la llanta, a les estanteries de ferro, plenes de peces de ferro, un home que te els dits esberlats, tallats de fer força amb les eines, amb la grassa de les eines a dintre les ferides dels dits botits, unes mans grosses, uns dits musculosos de treballar el ferro. En una lleixa on tot és de segona mà, tot és usat i a la de sota hi ha alguna peça nova. En mi, tot és de colors vius, encara porto els colors de Mèxic, m’he folrat de vestits nous i colors alegres. Un malefici es pot tallar amb tisores? Un malefici es pot caminar enrere, es pot tornar a un punt de partida? Es pot oblidar?, esborrar? No trobaràs mai més a ningú com jo. Quina perversitat de dir a una jove de 25 anys. Ha sigut una profecia, però no pas un càstic.

He passat tres dies al Central Texas Medical Center hospital vetllant la Susie. Retorno a la vida banyant-me al riu i gaudint de la calma, la natura i la fauna de San Marcos. Aquest matí ens ha deixat als 67 anys. Conec a la Susie del grup de cant dels divendres al migdia a San Marcos i de ballar els diumenges a les 9.00 del matí amb el grup Tribal Joy d’Austin, la comunitat permanent més hippy i més gran que conec. La Susie ha sigut un ídol a San Marcos, la reina de les hippies. La gent ha vingut a l’hospital a fer-l’hi companyia, a acomiadar-se, a decorar l’habitació, portar menjar i olis essencials, cantar cançons dels anys 70 ‘s d’agraïment, amor, pau i felicitat, portar-l’hi regals, posar música, fer reiki i explicar històries. Ella canalitzava cançons, tenia una veu fina molt agradable. Havia fet d’activista i quan les manifestacions es posaven tenses la podies veure cantant i ballant com a eina per plantar cara als polis o defensant les causes amb les seves faldilles llargues hippies i les trenes fins a la cintura. Pintava i feia postals que venia a la universitat per recaptar diners per Hays County Food Bank. No ha tingut mai cotxe, ni telèfon, ni ha anat mai al metge, ni ha estat a les xarxes socials, però des de fa anys que algú va fer un Facebook que es diu https://www.facebook.com/Susie-Viking-Goddess-of-Jones-Dining-Hall-369190903390/ i té més fans que el Texas Athletics Page. Ha sigut una bona mestra de com viure la vida. Ha viatjat per tot Estats Units fent ganxo, va conèixer el seu home fent ganxo i varen continuar fent ganxo junts. Varen anar a Woodstock fent ganxo. Ara fa unes setmanes l’hi vaig preguntar: Susie, how have you traveled without worrying about money? Ella sempre tenia respostes per a tot, era supermega positiva i dolça, i els seus ulls i somriure parlaven per si sols. I em va dir: Sometimes you have to sleep under a bridge or go hungry for a couple days, but you are beautiful and you will make it. Tot i que ha sigut una festa a l’hospital on deixaven passar a tothom a qualsevol hora i cantar tan fort com volguéssim, he quedat una mica emocionalment aplatanada. Al vespre he sortit a reanimar-me, i he anat veure un concert de blues al mític bar Antone’s. M’ha passat a buscar la Joe, la catalana que fa de professora d’antropologia forense a la universitat SWT. Treballa al laboratori reconeixent els cossos que es troben a la frontera entre Texas i Mèxic, els ha d’identificar i després trobar les seves famílies. Porta un tatuatge a l’avantbraç esquerre que és la línia que va dibuixar un electrocardiograma just abans que aparegués la línia horitzontal. L’hi ha fet el tatuador del Barça. Hem anat a l’Antons i hi havia en Mike Keller https://www.antonesnightclub.com/ a l’escenari. Es veu de lluny que és una bellíssima persona, m’agrada una mica, i he pensat que si em deixa, podria fer-l’hi un petó. La gent aplaudia i jo he aixecat els braços i he fet sons amb la boca per cridar l’atenció. No m’ha costat gaire, erem uns 30. Després de cada cançó em mirava i somreia. Ha tocat Texas Blues & Chicago Blues, segur i sexy a la guitarra i cantant. Les meves amigues estaven animades i volien ajudar-me. Quan ha baixat de l’escenari, una l’hi ha anat a dir que vingués. Ha acceptat. Avui per primer cop en un any i mig, compliré la meva paraula. Faré un petó abans de les 00.00. Semblava accessible, i he pensat que feiem bona parella. Necessito un petó per activar el cor, fa temps que no puc estimar d’aquesta manera. Quan ha baixat de l’escenari ja l’hi teníem una cadira llesta; aquest home seria meu, me’l morrejaria, me’l menjaria, i potser dormiríem junts a Austin o a San Marcos, encara que fos de costat. Un bluesman, jove, sembla del 74, prim, ros amb cabell llarg, cabell fi i net, els llavis vermells, la pell com la llet, la cara sense pèl, reia amb la boca torta i extremadament tímid, hipersensible i molt educat. Somriu, però no parla. A mi m’agraden tímids, ploraners, efeminats i intel.ligents…No sé com s’ha atrevit a seure amb mi, m’imagino que ha sigut un repte no aixecar-se i marxar. Quan l’hi dirigia la paraula em mirava als ulls. Quan mira, mira endintre. Te uns ulls vius. Hem estat una hora veient el grup del seu germà, que també toca la guitarra. M’he vegut una copa de vi blanc. Ell no veu. No l’hi he interessat, però tampoc volia marxar, o potser no volia deixar-me sola. Tothom ha marxat. Impossible. El seu germà no ha volgut seure amb nosaltres perque havia de tornar a pujar desseguida a l’escenari. Ara sé qui son Els Keller Brothers. Tot i que he anat “a saco”, he sigut explícita, he pogut agafar-l’hi la mà per uns deu segons. Un dia menys. Si no ho aconsegueixo aviat, m’encongiré. “You’ve got to love when the spirit says love. When the spirit says love you’ve got to love right along. Love when the spirit says love. You’ve got to kiss when the spirit says kiss. When the spirit says kiss you’ve got to kiss right along. Kiss when the spirit says kiss”. Evidentment no vol ser el meu passatemps. Me’n faig creus que aquesta sigui jo. A mi m’agraden les relacions amb continuïtat. De cap manera vull ser el capritx de ningú, però aquesta nit vull ser el desig d’un bluesman i no em fa falta saber res d’ell. M’agrada que està present, no està enfeinat, no està contestant missatges per una pantalla, amagat darrere un mòbil. Estic fogosa. No mou fitxa. Vull esmicolar un desig frustrat, una realitat fraccionada, vull que tot sigui un espai sense límits, vull sumar, vull unir la fractura. Tinc el pit gelat. El vull escalfeir amb l’oli. Tinc oli de cedre que vaig aconseguir a Houston.  Vull viure salvatge i lliure i no m’importa morir.  Al pit fred no hi arriba la sang. Vull ficar-me al llit d’algù i viure l’excitament intel.lectual d’algù altre, vull que algù s’ocupi de tot, de tot l’ho meu. Vull fer un viatge per la llum i no pas tenebròs. No penso fer res…seria pitjor, m’estic divertint una mica i prou.

A les 7.20 comença el brogiment dels carrers saturats de cotxes, els semàfors no donen l’abast, els policies fan anar els pitos sense parar per poder portar l’encreuament de cotxes cap endavant i serpentejar les ambulàncies. Es formen bifurcacions de gent que va a peu a mercat, els fidels als busos, troleibusos i metros. Aquesta hora ja estic desperta. En mig d’aquest desori em perdo i també em perdo en la rutina i quan no tinc prou amics. A dintre hi ha una superfície de secà. Passen els dies i no aconsegueixo fer amics autòctons, no em conviden als espais íntims, les seves saletes, els seus menjadors, els seus dormitoris, a esmorzar, a dinar. Necessito fer l’acció que segueix tots els principis de tots els promptuaris, cuinar i menjar-nos el que hem preparat junts. No he pogut. També em passa a Barcelona. No sempre aconseguim el que volem, i no passa res. L’hi he comprat dos vestits tradicionals a la neboda del president Andrés Manuel López Obrador que té un tot manta davant del Palau Nacional, i quan els altres tot manta s’han arrencat a córrer, ella m’ha assegurat que la seva condició de neboda em garanteix una compra sense interrupcions. He anat al Museu del Chopo on he vist els companys d’alberg i performers canadencs, Fluid Grounds. He deixat les cartes a la venda a la botiga del museu. He connectat amb els propietaris i clientela de la galeria d’art-restaurant Casa Equis i els hi he tirat les cartes. Aquests dies m’han demanat com fer més diners amb la galeria d’art, l’èxit artístic personal, com combatre la tristesa al museu Chopo, com deixar de pensar en una persona tòxica de Jalisco, com trobar parella, decidir entre dues opcions: anar amb un amor que és un repte a Chiapas o anar amb un amor fidedigne a Veracruz. He visitat tres biblioteques. Vaig a les biblioteques a reposar. És el lloc neutre que em permet fer la desconnexió. Camino molt i quan l’ambient del carrer es complica, busco desesperadament les portes d’aquestes naus per intel·lectuals i gent que busca la quietud entre els llibres. La biblioteca Vasconcelos és la més gran de llatinoamèrica, té uns passadissos llargs com un aeroport. És un espai obert de 8 pisos amb les estanteries de ferro. Volia anar a la inauguració de la nova exposició al Kurimanzutto i he agafat la L1 per anar a Tacubaya. He flipat mandarines. On és l’avenida Presidente Masaryk? On és Polanco? el Turibus? He marxat d’allà per potes. Estava descol·locada. No he tingut altre remei que avançar per sota un pont de mala mort i un mercat al carrer amb barraques-restaurants precaris sense neveres ni aigua. A sobre les planxes greixoses, budells, carnitas, chicharrones, carn trossejada per tacos, estofats, caps de porc cuinats en una planxa amb salses que passen tot el dia a temperatura ambiental. El menjar es toca amb els dits, després toquen els diners, i després el menjar, diners, menjar, dits bruts, diners, menjar, diners, salses que vessen dels tacos, gent xarrupant sopes i salses en taules improvisades, xuclant aigües de fruites amb una palla a dintre d’una bossa de plàstic, no hi ha tovallons, una dona bolcant un cubell de fregona ple d’orxata en un altre cubell. Una persona tocant l’orguenet nacional amb uniforme de color de gos com fuig i demanant la voluntat. Els venedors repeteixen amb una energia inesgotable el nom i el preu, el nom i el preu, el nom i el preu del què venen, taladrant la venda als cervells dels qui passen. Toquen el pito, els cotxes que passen pel costat, per si de cas. Ningú s’ha enfadat perquè no he volgut comprar ni he volgut fer la donació. El Maps.me m’ha fallat i m’ha portat a un altre lloc. Un home m’ha dit que anés amb compte que a vegades et roben la bossa, i unes catalanes que passaven per allà m’han dit que no pugés a l’autobús normal que robaven. Per unanimitat els pocs coneguts que tinc a Salto del Agua a l’alcaldia Cuauhtémoc, m’han deixat clar que puc trucar a l’Uber, però els taxistes no perquè són uns lladres, i puc demanar direccions a la gent del carrer, però no als polis perquè són corruptes. He caminat fins a la Condesa, no volia entrar a l’Starbucks, m’hi nego! He passat de llarg buscant una cafeteria de vida normal. Em rendeixo, he reculat i he anat a l’Starbucks pel Wifi, el mobiliari elegant, l’american jazz, l’aire condicionat i el diari. Quina meravella, hi ha gent escriguen a l’ordinador tranquil·lament. M’he posat una tona de canyella en pols a l’ho que suposadament havia de ser una beguda freda de xocolata blanca. Vull tastar coses noves. Això no és més que un got de llet freda amb quatre dits de nata a sobre dintre d’un got de fibra de paper reciclable amb el logo de Starbucks. A dintre d’aquesta cafeteria hi ha 3 persones que em cauen fatal, tenen veu de pito i parlen d’una manera…ajà!!!! M’he enxampat!!! Tinc culture shock!!! Una antropòloga amb culture shock asseguda en un Starbucks a CDMX. Estic cansada, podria quedar-me al llit una setmana llegint llibres. És clar, no he esmorzat bé perquè el menjar que vaig comprar està amagat en alguna habitació o enterrat entre bosses de plàstic a la nevera pudent o a dintre el forn, i m’estic buscant la vida sola. Començo a pensar que el dia només es podrà arreglar anant al MUAC o alguna biblioteca. Fer amics a la Condesa i aconseguir que em facin un petit tour és demanar massa. He llegit el diari Excelsior. Em fa molta angúnia tocar el paper de diari, les fulles són massa llargues, la tinta queda als dits, no puc recolzar el diari a la falda perquè em tenyirà el vestit groc. No m’agrada la forma com estan redactades les notícies. No vull el perjuí a sobre. Llegeixo en diagonal per fer-ne via i veig faltes, les notícies són esgarrifoses, o no arriben a ser notícia. Vull anar a Xalapa, però no ho veig clar, a Cordoba el CJNG Cartel Jalisco Nueva Generacion estan donant guerra als polis, les bandes, i a tot quisqui que es fiqui pel mig. 20 morts aquí, 30 morts allà, 20 morts dintre bosses de plàstic en procés de descomposició, dones desaparegudes, concerts contra la violència masclista. Quan baixo a buscar el metro me’n vaig als primers dos vagons de reglament exclusius per dones i nens. Miro a dintre els vagons plens d’homes i veig un bulto. Em sento incòmode, el vagó pesa, s’hi pogués em posaria una burca per dispersar les mirades. Vull atenció i després no vull atenció. Vull veure’m guapa i entrar en una inauguració d’art on la gent em mira i em pregunta coses i després surto al carrer i al metro i vull ser invisible. He pujat a la L8 cap a Iztapalapa i he anat a veure el concert de Lila Downs.
No vull obrir la nevera i sentir el tuf. Pujaré al cinquè pis, habitació 509 i menjaré barretes energètiques i plàtans. La ciutat de Mèxic m’ha guanyat. Cada dia arribo a l’alberg petada i amb les calces molles de suor i fortor de pixum. El bater no té seient ni tapa i el paper està al passadís. El paper es tira en el cubo i els excrements a dintre el bater. El cos em demana repòs i moltes dutxes. Tinc 44 anys i tinc la menopausa, podria ser que això està lligat amb la meva faceta existencialista. No val la pena que publiqui aquest relat. Avui és el segon dia que estic sola a l’habitació. Durant els últims quinze dies he compartit habitació amb un muralista que viu a Alemanya, una parella d’enamorats portuguesos que venien de Brasil, un noi de Jalisco que ha anat a ajudar a la família a recollir mangos, un australià que l’hi va la música electrònica i fa un any que viatge fent de voluntari als hotels, cinc nois d’ Estats Units que tenen molta son, un militar deshabilitat que pren pastilles perquè no se li’n vagi el cap, una peruana sexy amb tacons i ungles postisses, un advocat de Monterrey que ha d’anar al tribunal, una nòmada digital catalana, un músic francès amb una veneçolana que ha entrat al llit d’estranquis. He anat a la conferència diagnòstic anual nacional LGBTI i a la reunió amb Mònica Mayer i Víctor Lerma del grup de performance Pinto Mi Raya (1989-?) al Laboratorio Arte Alameda per debatre sobre les possibilitats de mantenir els arxius vius http://www.pintomiraya.com/.

He marxat de San Miguel de Allende amb llàgrimes d’agraïment, un atole en una mà i un tamal a l’altre. He continuat la ruta cap a CDMX per ser a temps a la presentació del llibre Ayahuasca de Josep M. Fericgla, veure l’Anna Cortey de Calella i reunir-me amb les Periodistes Mexicanes Unificades (PUM) a la manifestació feminista. He agafat l’autobús regional per veure la vida passar. He vist rètols que en comptes d’indicar la velocitat que s’ha d’anar i diu: Ya bajele! A la Monja hem esquivat un camió gegant que portava paper de bater i ha bolcat en diagonal al mig de la carretera. A Buenavista, les dones mexicanes que pugen a l’autobús a les 10 del matí s’empolainen, es tapen els grans amb pote i polvos. A Queretaro he pogut baixar a comprar 2 tamales mes i un altre atole. Al bus ens han posat pel·lícules d’horror, de matances, bandidos i segrestos. Aquests dies convisc amb els residents del Selina Mexico City Downtown. Per poder sobreviure s’ha de fer pinya, hem de menjar, hem de cuinar, la nevera no funciona, i el menjar desapareix misteriosament. A fora hi ha 21 milions de persones. Hi ha estones que quan surto a fora veig un bulto, no distingeixo a la gent, i s’ha de saber tornar a casa quan és hora perquè hi ha barris xungos. M’ha agradat anar a Coyoacàn i veure el llit des d’on pintava la Frida Kalho. El juanete del peu dret continua creixent i em fa mal. He caminat unes 10 hores al dia i he vist més meravelles del món. Els efectes del petó d’en Miau han arribat fins aquí. Ahir vaig tenir una recaiguda. On són els artistes? Vull viure amb ells. Vaig pel món buscant el/la Ullay. La ciutat de Mèxic és una selva i jo dormo a l’ull del volcà. La nit es nega, recula i l’esperit aventurer s’afoga a la foscor del troleibús, a l’asfalt, al metro, a l’inframón de les editorials subterrànies i a les restes arqueològiques dels temples dedicats a Ehécatl. He anat al museo Ex Teresa Arte Actual al centre històric a veure “El Despertar Electrico” de la companyia de teatre experimental més antiga d’Estats Units, The Living Theatre (1947). Els performers han triat gent del públic per participar, jo una d’elles. M’han preguntat que què ens salvarà i jo he dit l’escriptura i després m’han fet seure al costat d’un noi que portava el perfum del meu ex-xicot, en el 2005, amb el que vaig tallar 11 cops en 11 mesos. Al cap d’una estona m’han fet aixecar i m’han fet seure davant d’una parella de nois gais que amb una delicadesa absoluta s’abraçaven per primer cop. De molt a prop, he vist com es tocaven els bigotis i com reposava un llavi a sobre de l’altre durant molta estona, sense moure’s, esperaven a veure quin dels dos aguantaria més i qui faria el primer pas. Jo als seus peus, tocant els seus pantalons. He entrat en la seva quietud, sense permís. M’han deixat. Amb el braç dret he pujat el cel amunt perquè hi cabéssim tots tres. He caigut a terra i he desitjat ser un home.

San Miguel de Allende és una petita ciutat a l’estat de Guanajuato. Tot fa marrinxa, la temperatura ambiental, la gent que s’arregla per sortir, la il·luminació groga acollent dels carrers que difumina les imperfeccions, els bars elegants, les parelles de gringos jubilats amb residència permanent, els turistes, la vida al carrer, i els gypsy swing Tzinganko. Els amics que hem anat a veure són artistes locals. Hem aixecat els carrers amb els nostres peus, les nostres veus, la nostra cavalcada. He lligat, s’ha de dir, que els hi he agradat, en principi perquè fa calor, son heterosexuals i sóc carn fresca. Tinc una sensibilitat especial pels artistes, i els bohemis peluts, els reconec de lluny i puc parlar el seu llenguatge. Els artistes són l’aliment!!! He fet amics, vull dir que tinc ganes de tornar-los a veure, músics, muralistes, gent del teatre, una hotelera i un sabater. El pretendent el busco en els seus textes, a on millor que trobar-lo que allà? A l’únic lloc on sóc lliure de tocar i a on em toquen profundament. Els recursos són endintre, al cap, i les dues Evas demanen artmor. Trobar una musa és com trobar una agulla en un paller. Necessito veure els poemes acabats, els textos treballats, no en tinc prou amb impulsos espontanis que acaben en fum i es fan insofribles. Són una distracció. La comunitat del Palmar 13 comparteix un pati interior que dóna entrada a diversos habitatges d’un sol espai d’uns 20 metres quadrats, sense contractes ni cèdules d’habitabilitat. A cada estudi hi ha pocs mobles, un catre, i en alguns hi ha nevera o fogonet per cuinar, en altres res, potser hi ha aigua, on hi ha lavabo no hi ha cuina, on hi ha menjar no hi ha Internet. Els recursos escassos ens obliguen a compartir. També hi ha molts gossos i gats, i una gata cega. M’he despertat un parell de cops i m’he trobat gats a dintre el llençol, i la Fri (de Sufrida) a dintre una maleta. Hi ha un mestre de ball cubà, el que toca el saxo, el que toca el clarinet, el que l’hi pita l’orella des d’una febrada que va passar fa un mes, alt i guapo i amb un llit que l’hi queda curt. Al Palmar, no saps mai qui sortirà per les portes, un pare alcohòlic, una senyora que viu sola, i a l’altre cantó, l’Ale, el que ven tacos i el volador totonaca. Hem pogut entregar el paquet precintat que vaig anar a recollir a Austin, i m’he trobat el gitano andalús que anava cap a casa. Per fer el vermut hi havia chapulines i mescal amb suc de pinya. L’hi he tirat les cartes al sabater i m’ha cosit les espardenyes i arreglat la ronyonera. Al vespre, l’Ale m’ha dit que volia tornar a casa amb la moto d’en Pedro. La moto feta pols, 3 a sobre una moto, i 2 sense casc. En Pedro és actor de teatre i viu en un teatre-cúpula en un bosc on és fàcil trobar els esperits, que tothom coneix, Los Elementales.

Des del 1990 que no faig ganxo. No se m’ocorreria fer ganxo a Catalunya i menys a Mèxic, però quan he arribat a l’aeroport de Querétaro, l’Ale, em diu que no ha estat mai en aquest aeroport i que mentre jo feia cua per comprar els tiquets d’autobús, ella s’ha assabentat que l’autobús econòmic, que els “gringos” en diuen chicken bus, passa una mica més lluny, que ens toca caminar i potser fer ganxo. He conegut l’Ale 30 minuts a Texas, una hora a l’aeroport de San Antonio, una hora de viatge d’avió a Monterrey, i de Monterrey a Querétaro hem volat en seients separats. És xilena-catalana i fa tres anys que viu a San Miguel de Allende. Ara ja puc esborrar de la meva llista tenir una experiència Thelma i Louise. Hem arribat tan lluny com hem pogut amb el carro portamaletes de l’aeroport, fins que la roda se’ns ha quedat enganxada en un forat. Hem sortit de l’aeroport enmig d’un desert amb quatre palmeres, la calor a 30 graus, el sol que pica la pell i fueteja el desert, les muntanyes seques, els cactus, i la pols. Ens hem assegut sobre les maletes a l’ombra d’un rètol i jo de reüll me l’he mirat com fumava, i he vist que efectivament fumava com una Thelma de veritat. Reconec una Thelma des de lluny, i vull dir amb això una dona de mòn, una viatjadora, tot i que va amb una maleta de pell sense rodes. Una dona forta, amb milers de recursos, que res la guanya i que sap buscar-se la vida, se sap moure, és generosa amb tothom, i a la vegada prudent. Hem decidit viatjar juntes i ara no em faré enrere, no fos que se’ns escapa l’autobús. Vull obtemperar i anar fins allà on em vulguin portar, fins al final i assumint les conseqüències. Vull cremar-me el cabell i la pell, vull la pols a la roba i al cabell…que els peus em bullin!!! vull sentir la gana un altre cop. Un cotxe ha reculat per portar-nos. Una parella amb una pick up truck ens ha deixat en una altra carretera llarga sense fi, i sense parada d’autobús. Allà hem esperat fins que ha passat un autobús. Crec que hem pujat sense ni demanar a on anava. Era un autobús com els d’abans, amb els seients amb força grau d’obliqüitat, encoixinat i tapissat de tovallola, i amb finestres grans obertes per poder recolzar l’avantbraç, treure el cap sencer, sentir l’aire calent com manyaga la cara i veure la vida com passa sense filtres, sense obturació de vidre. La música ranxera a tot volum dóna la sensació d’estar en una festa. Sola, no ho sé, però juntes arribarem tan lluny com ens ho proposem.

Houston és la gran promesa durant aquest temps de repressió a Estats Units. Houston és bizarra. Per a més informació podeu donar una ullada a la revista digital www.glasstire.com. No he vist mai tanta gent queer reunida. He passat 11 dies a Houston i per posar clausura, he convidat els amics a la galeria d’art G Spot a participar en una performance. En Wayne Gilbert, el propietari, i la seva dona Beverly m’han convidat a la seva espectacular nau industrial (casa-taller-museu d’art contemporani privat). En Wayne a part d’altres coses, fa quadres amb les cendres dels morts. https://www.ashdoc.com/trailer. He anat al CAMH Contemporary Arts Museum Houston a veure shapeshifters. El consell d’adolescents de CAMH ha presentat les obres de 40 artistes (de 700 obres en total) adolescents amb la temàtica “canviar de formes”, que et forma? Com es defineix el teu espai? Pots canviar de forma? Han examinat la seva autoimatge, el desenvolupament del seu cos i l’adaptació interna i emocional. Tots ens hem d’encarar als nostres límits, sinó tot seria massa repetitiu, massa pla, terriblement llis. M’he recordat molt de la fantàstica feina que la Fundació Cuixart fa amb els nens i a on jo en sóc col·laboradora incondicional des de fa anys. 
Aquests dies he contactat amb en/la Koomah dehttp://www.genderreelhouston.com/ per portar a Houston el film de l’Alba Barbé, directora d’EnFemme, un documental que es pogué veure el passat mes d’octubre al Sense Ficció de TV3. EnFemme és un documental que recull l’experiència de persones que practiquen el cross-dressing i dones transgènere a Barcelona. És un llargmetratge que busca promoure el compromís en l’erradicació de la permissivitat social amb què compten les violències de gènere i la LGTBI fòbia. A Houston tinc una amiga transsexual que m’ha explanat el seu desig frustrat de donar mamar a algú, un adult. Fa set anys que pren hormones i té els pits petits com els meus, una mica més punxeguts i amb els mugrons una mica més voluptuosos. Fa un any que busca a algú i hi ha dues persones a Houston que ho volen fer, però mai tenen temps. He acceptat la proposta. M’ha semblat un alletament sensorial, una experiència tendre i innocent. Sortir de la zona de confort ens fa tan grans. Plovia molt i llampegava. S’ha posat coixins al sofà per poder estar còmoda seguda, m’he estirat a la seva falda, m’he tapat amb el meu edredó blanc flonjo amb flors liles, i l’hi he xuclat els pits durant una hora, hora i mitja. Després me n’he anat a dormir.

Quan semblava que el viatge no avançava, no quallava res, he conegut en Chicken George, un artista que pinta galls i gallines i m’han portat a casa de The Daughter of the Wild. Els artistes són la sang!!! Això m’ha retornat a l’inici de la història que estava escriguen fa dos mesos, abans que em submergís el 100% en el ioga. A vegades puc estar per tot, tots i totes, però aquests dies m’ha costat. Ara he recuperat el meu alter ego creatiu i he tornat a agafar el fil. He enviat les cartes a l’Annie Rossie de New York que N.O.S.A. va portar a Palafrugell i a US.Games a Connecticut. Hi ha dues coses que em posen la pell de gallina: la música i la performance. He dormit vestida per poder sortir de casa abans i arribar a primera hora a Houston. No m’he pentinat, només m’he posat un clip, porto el desodorant a la butxaca de la porta del cotxe, un pícnic al seient del passatger i una infusió al porta vasos. El portaequipatge és ple per si de cas no torno en molts de dies. Ahir em vaig rentar el cap i em vaig treure els nusos. L’ho millor per anar a Houston és blues i rock & roll i he començat el viatge amb Born To Be Wild de Steppenwolf. He anat a Houston a treballar i conviure amb 20 performers al festival de Performancehttps://www.experimentalaction.com/. He fet de xofer i traductora. Hem dormit al Morty Rich Hostel al barri “hippijo” de Montrose. El tercer festival que vaig. A Les Escaules, la primera setmana de setembre també tenim un festival que es diu http://www.lamugacaula.cat/. “L’art de performance és fer i no fingir”- Víctor Turner. He quedat amb la performer i bodybuilder Gironina Isa Fontbona al Station Museum for Contemporary Arthttp://stationmuseum.com, 2na d’Europa el 2014, 3a del món el 2015, i 2na del món el 2017. L’Isa ha fet una performance per donar veu als cossos que són considerats fora de la norma per qüestions de gènere, físic o estereotip. El treball de recerca del doctorat el basa en el treball de la/el (they) Cassils http://cassils.net/ i avui a les 18.00 tindrem el plaer de conèixer-la. Poso they (paraula anglesa que significa ells/elles) perque a Estats Units fan servir el terme ells/elles quan una persona no es vol definir, si és ell o ella, i són tots dos, són ells/elles. Els natius americans tenen assumit des de fa 30.000 anys que existeix el tercer genere, els/les two-spirit (els/les dos esperits). (e.g. Navajo Nadleeh és el que la resta del mòn identifica com transgènere). Em quedaré fins al 2 de març per poder ser present a When is My trip Going to Gel?https://www.facebook.com/events/254644688778660/ He fet les milles necessàries per no perdre energia ni arriscar el que no puc arriscar. He passat per Bastrop, Lulling, per country roads i he vist ramats de vaques negres, i pous de petroli abans de passar Flatonia. Ara puc esborrar de la llista que m’han fet un petó. Un noi que tenia molta carisma que des del primer moment que l’he vist, he quedat congelada, no sabia com entrar-l’hi, volia sortir correguent, no sabia com quedar-me quieta en el meu espai i sentir la tensió uns minuts mes. Gràcies a la Isa he sabut aguantar el tipu. He pogut el tercer dia. I a mi em costa molt posar-me, però com que em feia cas, s’ha acostat, i l’ambient era el més surrealista i artístic que he estat des de la Primera Convenció Internacional Nubölaria, m’hi he acostat i l’hi he demanat. Ha funcionat. Em feia tanta falta aquest petó, i ara ja m’he tranquil·litzat. Aquest noi m’agrada una mica, no em fascina, però és igual, viu molt lluny i no tenim necessitat de tornar-nos a veure mai més. Potser serà la meva inspiració a llarga distància. Ja torna a ser a New York. Aquest festival ha sigut el high point del viatge. Ara la corrent em va a favor! Tots els semàfors estan verds, tot és gratuït.