Des del 1990 que no faig ganxo. No se m’ocorreria fer ganxo a Catalunya i menys a Mèxic, però quan he arribat a l’aeroport de Querétaro, l’Ale, em diu que no ha estat mai en aquest aeroport i que mentre jo feia cua per comprar els tiquets d’autobús, ella s’ha assabentat que l’autobús econòmic, que els “gringos” en diuen chicken bus, passa una mica més lluny, que ens toca caminar i potser fer ganxo. He conegut l’Ale 30 minuts a Texas, una hora a l’aeroport de San Antonio, una hora de viatge d’avió a Monterrey, i de Monterrey a Querétaro hem volat en seients separats. És xilena-catalana i fa tres anys que viu a San Miguel de Allende. Ara ja puc esborrar de la meva llista tenir una experiència Thelma i Louise. Hem arribat tan lluny com hem pogut amb el carro portamaletes de l’aeroport, fins que la roda se’ns ha quedat enganxada en un forat. Hem sortit de l’aeroport enmig d’un desert amb quatre palmeres, la calor a 30 graus, el sol que pica la pell i fueteja el desert, les muntanyes seques, els cactus, i la pols. Ens hem assegut sobre les maletes a l’ombra d’un rètol i jo de reüll me l’he mirat com fumava, i he vist que efectivament fumava com una Thelma de veritat. Reconec una Thelma des de lluny, i vull dir amb això una dona de mòn, una viatjadora, tot i que va amb una maleta de pell sense rodes. Una dona forta, amb milers de recursos, que res la guanya i que sap buscar-se la vida, se sap moure, és generosa amb tothom, i a la vegada prudent. Hem decidit viatjar juntes i ara no em faré enrere, no fos que se’ns escapa l’autobús. Vull obtemperar i anar fins allà on em vulguin portar, fins al final i assumint les conseqüències. Vull cremar-me el cabell i la pell, vull la pols a la roba i al cabell…que els peus em bullin!!! vull sentir la gana un altre cop. Un cotxe ha reculat per portar-nos. Una parella amb una pick up truck ens ha deixat en una altra carretera llarga sense fi, i sense parada d’autobús. Allà hem esperat fins que ha passat un autobús. Crec que hem pujat sense ni demanar a on anava. Era un autobús com els d’abans, amb els seients amb força grau d’obliqüitat, encoixinat i tapissat de tovallola, i amb finestres grans obertes per poder recolzar l’avantbraç, treure el cap sencer, sentir l’aire calent com manyaga la cara i veure la vida com passa sense filtres, sense obturació de vidre. La música ranxera a tot volum dóna la sensació d’estar en una festa. Sola, no ho sé, però juntes arribarem tan lluny com ens ho proposem.

Houston és la gran promesa durant aquest temps de repressió a Estats Units. Houston és bizarra. Per a més informació podeu donar una ullada a la revista digital www.glasstire.com. No he vist mai tanta gent queer reunida. He passat 11 dies a Houston i per posar clausura, he convidat els amics a la galeria d’art G Spot a participar en una performance. En Wayne Gilbert, el propietari, i la seva dona Beverly m’han convidat a la seva espectacular nau industrial (casa-taller-museu d’art contemporani privat). En Wayne a part d’altres coses, fa quadres amb les cendres dels morts. https://www.ashdoc.com/trailer. He anat al CAMH Contemporary Arts Museum Houston a veure shapeshifters. El consell d’adolescents de CAMH ha presentat les obres de 40 artistes (de 700 obres en total) adolescents amb la temàtica “canviar de formes”, que et forma? Com es defineix el teu espai? Pots canviar de forma? Han examinat la seva autoimatge, el desenvolupament del seu cos i l’adaptació interna i emocional. Tots ens hem d’encarar als nostres límits, sinó tot seria massa repetitiu, massa pla, terriblement llis. M’he recordat molt de la fantàstica feina que la Fundació Cuixart fa amb els nens i a on jo en sóc col·laboradora incondicional des de fa anys. 
Aquests dies he contactat amb en/la Koomah dehttp://www.genderreelhouston.com/ per portar a Houston el film de l’Alba Barbé, directora d’EnFemme, un documental que es pogué veure el passat mes d’octubre al Sense Ficció de TV3. EnFemme és un documental que recull l’experiència de persones que practiquen el cross-dressing i dones transgènere a Barcelona. És un llargmetratge que busca promoure el compromís en l’erradicació de la permissivitat social amb què compten les violències de gènere i la LGTBI fòbia. A Houston tinc una amiga transsexual que m’ha explanat el seu desig frustrat de donar mamar a algú, un adult. Fa set anys que pren hormones i té els pits petits com els meus, una mica més punxeguts i amb els mugrons una mica més voluptuosos. Fa un any que busca a algú i hi ha dues persones a Houston que ho volen fer, però mai tenen temps. He acceptat la proposta. M’ha semblat un alletament sensorial, una experiència tendre i innocent. Sortir de la zona de confort ens fa tan grans. Plovia molt i llampegava. S’ha posat coixins al sofà per poder estar còmoda seguda, m’he estirat a la seva falda, m’he tapat amb el meu edredó blanc flonjo amb flors liles, i l’hi he xuclat els pits durant una hora, hora i mitja. Després me n’he anat a dormir.

Quan semblava que el viatge no avançava, no quallava res, he conegut en Chicken George, un artista que pinta galls i gallines i m’han portat a casa de The Daughter of the Wild. Els artistes són la sang!!! Això m’ha retornat a l’inici de la història que estava escriguen fa dos mesos, abans que em submergís el 100% en el ioga. A vegades puc estar per tot, tots i totes, però aquests dies m’ha costat. Ara he recuperat el meu alter ego creatiu i he tornat a agafar el fil. He enviat les cartes a l’Annie Rossie de New York que N.O.S.A. va portar a Palafrugell i a US.Games a Connecticut. Hi ha dues coses que em posen la pell de gallina: la música i la performance. He dormit vestida per poder sortir de casa abans i arribar a primera hora a Houston. No m’he pentinat, només m’he posat un clip, porto el desodorant a la butxaca de la porta del cotxe, un pícnic al seient del passatger i una infusió al porta vasos. El portaequipatge és ple per si de cas no torno en molts de dies. Ahir em vaig rentar el cap i em vaig treure els nusos. L’ho millor per anar a Houston és blues i rock & roll i he començat el viatge amb Born To Be Wild de Steppenwolf. He anat a Houston a treballar i conviure amb 20 performers al festival de Performancehttps://www.experimentalaction.com/. He fet de xofer i traductora. Hem dormit al Morty Rich Hostel al barri “hippijo” de Montrose. El tercer festival que vaig. A Les Escaules, la primera setmana de setembre també tenim un festival que es diu http://www.lamugacaula.cat/. “L’art de performance és fer i no fingir”- Víctor Turner. He quedat amb la performer i bodybuilder Gironina Isa Fontbona al Station Museum for Contemporary Arthttp://stationmuseum.com, 2na d’Europa el 2014, 3a del món el 2015, i 2na del món el 2017. L’Isa ha fet una performance per donar veu als cossos que són considerats fora de la norma per qüestions de gènere, físic o estereotip. El treball de recerca del doctorat el basa en el treball de la/el (they) Cassils http://cassils.net/ i avui a les 18.00 tindrem el plaer de conèixer-la. Poso they (paraula anglesa que significa ells/elles) perque a Estats Units fan servir el terme ells/elles quan una persona no es vol definir, si és ell o ella, i són tots dos, són ells/elles. Els natius americans tenen assumit des de fa 30.000 anys que existeix el tercer genere, els/les two-spirit (els/les dos esperits). (e.g. Navajo Nadleeh és el que la resta del mòn identifica com transgènere). Em quedaré fins al 2 de març per poder ser present a When is My trip Going to Gel?https://www.facebook.com/events/254644688778660/ He fet les milles necessàries per no perdre energia ni arriscar el que no puc arriscar. He passat per Bastrop, Lulling, per country roads i he vist ramats de vaques negres, i pous de petroli abans de passar Flatonia. Ara puc esborrar de la llista que m’han fet un petó. Un noi que tenia molta carisma que des del primer moment que l’he vist, he quedat congelada, no sabia com entrar-l’hi, volia sortir correguent, no sabia com quedar-me quieta en el meu espai i sentir la tensió uns minuts mes. Gràcies a la Isa he sabut aguantar el tipu. He pogut el tercer dia. I a mi em costa molt posar-me, però com que em feia cas, s’ha acostat, i l’ambient era el més surrealista i artístic que he estat des de la Primera Convenció Internacional Nubölaria, m’hi he acostat i l’hi he demanat. Ha funcionat. Em feia tanta falta aquest petó, i ara ja m’he tranquil·litzat. Aquest noi m’agrada una mica, no em fascina, però és igual, viu molt lluny i no tenim necessitat de tornar-nos a veure mai més. Potser serà la meva inspiració a llarga distància. Ja torna a ser a New York. Aquest festival ha sigut el high point del viatge. Ara la corrent em va a favor! Tots els semàfors estan verds, tot és gratuït.

Aquests dies estic fent bedsurfing entre la casa de la Pilar a Austin, i la casa de la Luz al hill country a San Marcos…He augmentat el temps que passo fent ioga. Intento fer-ne abans d’esmorzar i abans d’anar a dormir com una injecció per agafar més força, energia, claredat, i avançar amb serenor cap al misteri que aviat prendrà forma. Tot i que m’ho passo bé, veig un horitzó borrós, veig una boira en un mar de possibilitats incompletes o que suposen massa temps, massa diners o més energia de la que tinc. Tinc la pressió baixa i alguns matins m’aixeco amb la vista cansada, però dura pocs minuts. Vull sentir amb seguretat cada pas, no em vull equivocar i m’impacienta caminar per un terreny poc sòlid. Però el que ve encara s’està cuinant, estar fent xup-xup, no puc saber si m’agradarà el plat o no. No depèn només de mi, depèn de tots. Som un centpeus. Som tants que caminem a dintre d’un cos, i quan un pateix o gaudeix, els altres també ho sentim. No sóc hipocondríaca, sóc una altra cosa. He mirat de gaudir més, compartir més àpats, i compartir llit. Sempre em faig regals, però ara me n’estic preparant un de molt gran. Fa dos mesos que sóc aquí, puc esborrar de la llista que he menjat fondue, he fet la presentació amb l’associació de taròlegs d’Austin, he estrenat l’aparell Square que és un adaptador pel mòbil per cobrar targetes, he acompanyat a la Pilar a l’entrevista a Telemundo i al seu espectacle de flamenc. Hi ha una cosa que encara no he pogut fer: anar a passar uns dies a una comuna hippie, de moment a tot arreu on vaig, els més hippies som nosaltres. Encara tinc pendent de fer un petò a algú. M’han dit que haig d’anar a Eugene, Oregon que és on hi ha aquestes comunes. M’agraden les comunes, les biblioteques, els bufets, les piscines públiques, els càmpings, els hotels, els trens, el carpooling, els hospitals, tot el que es comparteix. M’agraden els artistes, ens fan tocar el cel. Tot i que l’últim, era més dels altres que meu. I després quan vaig trobar el segon home, no va saber compartir. Des de l’hivern passat que tinc moltes ganes de fer bedsurfing. A Barcelona també faig bedsurfing i vaig a dormir a casa de la Mònica o als albergs. Bedsurfing és anar de llit a llit o sofà, si tinc confiança i tinc ganes de sentir-me físicament a prop em fico a dintre el llit de la gent, però això només ho puc fer amb les amigues més properes i amb el meu germà. De moment en els dos mesos que porto a Texas només m’he pogut ficar al llit de la Luz, que ja fa 21 anys que compartim llit esporàdicament, però els altres llits on he dormit, ha sigut sola. Per sort no se m’ha ficat ningú a dintre el llit. He assumit riscs. En una ocasió he hagut de dir a un amic que no vull que s’acosti tant, ni vull petons, hi he estat tova, amb tots els respectes perquè se el que és desitjar i no poder. Potser tinc menys ganes de tornar-l’ho a veure, però tot continua igual, no s’ha trencat res, ni ningú s’ha enfadat. El llit és un espai de cura, és una saleta d’estar des d’on fer plans, arreglar el món, escapar-nos juntes de la gent, és un espai de reunió familiar, una zona íntima des d’on observar les emocions, limitacions i oportunitats per créixer. Escoltem música, mirem pelis, mengem, dormim, ens expliquem intimitats. Confio, i espero que no ens tornem a fallar. Et quedes fet pols. Tinc tendència a deixar per entès que l’amistat és un fet consolidat fins la mort. Fa anys que no ens veiem. Ara tenim una següent oportunitat. He fet amics nous a Austin. He conegut a l’Eva Jonshult que domina el WordPress i hem quedat a casa seva per millorar les nostres webs. Ella n’està fent una que es diu Stir Shit Up on parlarà de molts temes LGBTQA, sexe, poliamor…He passat un parell de nits a casa seva. El meu home, vull dir el seu home. Tinc ganes de parlar del nostre home. El seu home produeix música, tenen el pis ple d’ordinadors i aparells per fer música, i em tenen tota la confiança del món. Se’n van de marxa o a buscar els nens i em deixen amb tots els ordinadors, màquines i la gata, com si fos de la família. És increïble l’ho confiats que arriben a ser. I aquesta prova d’esperança ha fet que l’Eva es convertís en una gran amiga en pocs dies. No tenim temps per a perdre, per això m’he quedat dos dies a fer immersió completa. He necessitat sortir de la ciutat i tornar a la natura, amb la Luz hem anat a visitar les veines, les Springtown Roasters https://www.facebook.com/springtownroasters/https://springtownroasters.com/. La Tosca i la Misha, són unes fanàtiques del cafè i ens han cuinat unes enchiladas mexicanes amb cafè. Compren els grans de cafè de moltes regions del món, els hi envien les bosses a la porta de casa, i elles el torren i l’embassen. Fa un any que es dediquen al negoci del cafè i treballen des de casa, en mig del bosc, en un lloc privilegiat. No és tan fàcil com sembla, fan servir una màquina relativament petita i està connectada a l’ordinador on calculen unes gràfiques que descriuen la temperatura exacta perquè els grans de cafè es torrin a la perfecció. A Minnesota és on arriba el millor cafè d’Estats Units, però és molt car. A Houston és més econòmic, però a vegades deixen les bosses de cafè al barco amarrat al port on hi passen masses dies, el cafè es fa malbé, a duana no l’accepten i el retornen al país d’origen. Els grans de cafè a la torradora és com una festa que va agafant caliu, i quan comencen a petar és que ja s’estan obrint, surt oli i es posen de color negre. Les hippies del bosc són molt especials perquè tot s’ho fan elles, es fan el pa, els muffins, les galetes, tota mena d’hummus, la lasanya, es cultiven la seva pròpia maria, es fan la cervesa, el quefir, es construeixen la seva casa i s’inventen negocis per no haver de treballar per a ningú. No van de restaurant, no van al cine ni als espectacles. Fan art a casa i pels amics del poble. Es construeixen cases que respiren, amb grans finestres per totes les parets, per veure bé el bosc. Es fan sales d’estar a l’exterior amb hamaques penjant dels arbres, i davant la casa és legal fer foc, si no fa vent o hi ha sequera. Un gran passatemps és observar els dibuixos que fa el foc i escoltar el xerric dels grills. A casa de les Spring Town Roasters, vàrem fer un gran foc l’any 2003 on hi vaig cremar els apunts de la carrera d’antropologia.

Aquests dies he obert un compte amb Pinterest https://www.pinterest.com/iogarot/, un amb Twitter https://twitter.com/EvaArbones1 , i una botiga al Facebook https://www.facebook.com/commerce/products/2616652551695169/. He anat a correus un altre cop perquè m’han dit que l’home que em va atendre l’últim dia és pervers. Aquesta vegada m’ha atès una altra treballadora que estava en la postura de Vrkasana posant segells i l’hi he explicat que el seu company em volia fer pagar 13 dòlars per enviar una baralla quan en realitat val 3,75. Encara és més econòmic, 2,75 si dic que és un llibre i compro els sobres al dòlar store. Les cartes van de camí cap a Clovis, New Mexic; Clarkston, Georgia; i Ithaca, New York i en first class. Si hi ha alguna cosa que estic realment orgullosa de mi és que m’estimo la gent sense conèixer-la, confio en la gent, no els hi veig males intencions i em crec les seves històries. Aquests dies que he tingut la grip ha sigut com si s’hagués apagat el llum. He quedat a les fosques, no veia res, no tenia veu, no tenia força, sense direcció, sense lists to do, esperant els correus de gent que no truca, ni escriu, ni donen resposta. Fins i tot tornant al vespre del photoshoot de Selma per la I-35, el tauler del cotxe s’ha quedat sense llum, suposo que era un fusible, i he conduït sense poder veure la velocitat, les revolucions, la temperatura, el nivell de la gasolina, ni radio, ni aire condicionat. Suposo que he conduït a 70 milles per hora a les fosques durant uns 50 minuts. M’he recordat la carta 0 del tarot “El Foll”. Vaig allà on em deixen i a on puc, i arribo amb la intuïció, energia, força de voluntat i la meva llum. Em presento desarmada i amb el cor obert davant dels estranys. Sóc naïf perquè els veig com la nova oportunitat. L’Absolut és com un terròs de sal que es dissol en l’aigua i no hi ha manera de retenir-lo a les mans (ni en la boca, ni en els rius); Però, que si s’extreu l’aigua, la sal queda. Així som, infinits i il·limitats (Upanishad). M’he replantejat quines són les presents prioritats i he actualitzat la web. Continuo buscant la força en els hippies, sé que cantar, escriure, ballar, fer ioga, menjar saludable, dormir, divertir-nos i estimar-nos molt és la millor medicina que hi ha. M’he recuperat a temps per anar a treballar al Mystic Market al Blue Star Arts Complex. M’he trobat 5 coneguts i he sentit germanor. Arribar a un lloc que t’esperen amb els braços oberts i que et miren als ulls és emocionant. La primera persona que m’ha rebut, Carolyn Lanier, https://www.facebook.com/AllowingTheLight , la seva feina és agafar-te de les mans i mirar-te als ulls durant una bona estona. Tinc gravats els seus ulls blaus, una piscina natural d’exuberància termal on adir-se en caliu humà sense mesura. He fet amistat amb la Monika Slominska mestra de Reiki, https://www.facebook.com/braceletscrumbsofjoy/ que ven collarets carregats amb la seva energia. Al Mystic Market m’han preguntat sobre la continuïtat d’un amor, la continuïtat professional, el significat del curs de múltiples esdeveniments desafortunats i com desfer-se de la tremolor de les mans. M’ha vingut una parella que m’han fet por…joder…jo aquí ja no hi arribo, em sobrepassa i com que la majoria del temps dormo sola, que no em vinguin amb històries rares que m’haig de protegir, jo no sóc així, per sort, perquè jo cuido la gent i no podria treballar si fos tan sensible,….jo que no sóc capaç de veure ni una pel·lícula de por, he pretès que l’ho que m’explicaven no feia por, ni era tòxic, i he fet tot el que he pogut per tornar-los a un lloc segur de camí de retorn al benestar. Dono la fórmula alquímica, una acció, una asana, que ben feta durant un temps pot produir un canvi. Respecto la racionalitat i els components empírics de les històries dels consultants. Tots som un cas digne de fer-ne un estudi antropològic. Jo tan petita com sóc, he estat per sobre del CAP i de qualsevol doctor biomèdic. La seva tremolor no l’hi deixava barrejar les cartes. Crec que la meva intervenció ha sigut crucial. Ningú està preparat per encarar-se sol al mal, el mal que és un subjecte abstracte, és destructor, és un dictador, és una màquina piconadora empresonadora torturadora. He pogut capgirar una situació diabòlica. Un cos a sobre d’un altre cos més lleig que un pecat. He posat cara de pòquer. En principi ha funcionat. El temps ho dirà. S’han quedat impressionats amb la meva fermesa, atenció i energia que el de la tremolor, en sentir-se recuperat s’ha tret una obsidiana que portava penjada al coll per protegir-se del dimoni i m’ha obligat a acceptar-la. Què vol dir amb això, que ara ja no la necessita i que la necessitaré jo? que no la vull. I ara que faig amb aquest marron? Més tard he anat a sopar amb una taròloga i m’ha dit que l’havia d’enterrar. L’he embolicat amb un tovalló per no haver-me de tornar a rentar les mans i l’he deixat al pàrquing, He hagut de fer la feina, m’ho he emportat tot, però no ho he enterrat, l’he deixat a l’herba i he tirat el tovallò. Ha plogut tota la nit, ara ja està tot net i ha retornat la normalitat.

He anat a correus a enviar una baralla a una social influencer en el mòn del tarot i m’han dit que enviar la caixeta sortia a 13 dòlars (67 × 120 × 14 mm, 800 gr). Jo em pensava que costaria 3 dòlars, però m’han dit que era més car perquè era una caixa. I si aixafo la caixa d’un cop de puny i la converteixo en una carta? Si les despeses d’enviament són 13, no faré gens de negoci. Quueeeè? Em penso que surt més econòmic enviar una baralla de Palafrugell a Nou Mèxic que de Texas a Nou Mèxic. Ja venia desanimada perquè els de Movistar tot i que vaig passar per l’oficina de Can d’en Prats per dir-l’his que me n’anava de viatge i que mentre estava fora no volia pagar els 54 euros, que en realitat haurien de ser 40 i sempre em cobren de més. I no han fet res. I ara resulta que no consta enlloc i que cada mes hauré de pagar al voltant dels 50 euros. Necessito pancakes, una muntanya de pancakes amb xarop de mel, melmelada, i nata, i potser un remenat de truita, necessito passar la frustració amb pancakes, on estan els pancakes, on està l’Ihop. He sortit de correus sense enviar la baralla i he fet unes quantes voltes amb el cotxe buscant pancakes i al final m’he decidit per entrar a un bufet xino. He intentat convidar un parell d’amics, però no he pogut parlar pel telèfon, estic sense veu. Quina guarrada, m’he fotut quatre plats de tot de coses variades, i hi havia marranades que m’he posat al plat i després, quan les he inspeccionat amb més detall, no les he pogut menjar perquè em feien fàstic com per exemple una gamba arrebossada amb algu que semblava pollastre, i tot humit, i saltava de carn a peix, a arrebossats que no sabies que eren, ni sabies si picaria o no, és millor no perdre el temp, ni pensar-hi massa, i avançar. Semblava una orgia guarra que comença amb golafreria i acaba amb marriment perquè de l’ho que vols no n’hi ha, no en venen, no en fan, no n’envien, no està en cap menù. Les sopes que no reconeixia els sabors, bolets que explotaven a la boca com una bomba de suc, un catfish bullit, he passat directament d’alguns plats, però al final m’he posat fins al cul i he passat la frustració. D’acord, no eren les cloïsses de Ca la Pilar, però després de tot aquest desfase que em semblava que m’havia de venir mal de panxa, però no, m’he sentit molt bé: tipa. M’he menjat mitja pinya per desengrassar. 8,49 dòlars més 8.25% d’Iva=9,19. Normalment es deixa un 15% de propina, però aquí tot és self-service. Abans-d’ahir semblava que ja m’estava recuperant de la grip, i vaig voler anar a la manifestació feminista d’Austin, cosa que va anar bé perquè vaig poder connectar amb l’associació LGBTQA de la Universitat d’Austin per veure si em poden ajudar a portar a Texas l’expo fotogràfica “Construccions Identitàries” de Mar Llop. Però, tot i que anava tapada com una musulmana, la fred m’ha afectat directa a les cordes vocals. He anat a fer la infusió amb el neurolingüista i professor d’espanyol de SWT University que és de Badajoz i hem tingut una conversació que a estones semblava un ASMR.

Aquests dies torno a la tranquil.itat de San Marcos a casa d’en Walter per descansar de la ciutat i acabar de passar la grip. San Marcos és un poble i en els pobles tot és més fàcil, tot és a prop, cuinem a foc lent, i m’encanta trobar-me coneguts. Estic REESTRUCTURANT LA WEB perquè sigui en 3 idiomes. Encara no he pogut comprovar el protocol de vendre una baralla a través de la web, la primera persona que compri rebrà una LECTURA GRATUÏTA via videoconferencia. No he pogut comprovar com funciona el Paypal, ni l’Etsy, i encara menys el Woocommerce que crec que em passaré a Ecwid. La meva habitació té vistes als cérvols, és un espectacle natural. Quan em desperto els compto i després em preparo una xocolata calenta amb marshmellows. Dormo al llit del difunt professor de literatura espanyola Dr. Richard L. Davis. Són dues cases unides per una acollent sala d’estar i biblioteca. Jo dormo a la part nord de la casa, al llit d’en Dr. Davis i en Walter dorm a la part sud, al llit de la Rosemary, la dona d’en Dr. Davis. En Dr. Davis va morir de vell i la Rosemary va morir de pneumònia. No varen tenir fills. S’estimaven moltíssim, però no dormien junts. En Dr. Davis, va treballar de professor a SWT University durant vint anys, del 1965 al 1985. Durant el temps que anàvem a la universitat, en el 1999, 2000, 2001 amb en Walter organitzàvem potlucks, festes on la gent portava menjar, beure, tambors, guitarres, i fèiem un foc al pati salvatge. Un bosc ple de cérvols i hippies. Alguna vegada havien vingut cap a 70 persones, i en Dr. Davis tot i que es queixava de les pedres que hi havia al pati que l’hi feien perdre l’equilibri, l’hi encantava venir a petar la xerrada. Més tard en Walter el va cuidar durant 5 anys i va heretar la casa.
A Texas m’haig de professar amb totes les meves diferències. La intenció que em proposo és tan personal que només la puc fer jo. M’ho he inventat tot jo. Hi ha una escletxa de llum, i aquest desig és una oportunitat, és l’auto invitació personal a dur a terme el poder de crear una situació. Quan tenim un desig es pot aconseguir, es pot mig aconseguir, o es pot soltar per un temps i després es torna a despertar. Aquesta idea és el motor que ho fa moure tot. No puc fer veure que no passa res, ni vosaltres tampoc. Si ho heu sentit alguna vegada, sabeu de què parlo. Val la pena sentir cap on em dirigeix, amb la novetat més nova de mi mateixa. Allò que vull xuclar, allò que em confereixen generosament, la novetat que tinc a flor de pell i als porus, és meva, i no hi ha res més emocionant que escoltar-me. A vegades és meva, és teva i a vegades és de tots, ve de dintre o d’una transferència. La fulla per fi es desenganxa de les parets de la roca i segueix el corrent de l’aigua. He quedat amb un estrany el dimarts a les 5 de la tarda, espero haver recuperat la veu. www.bocinetdecel.com